

Una experiència molt gratificant, veus una part del país que resta amagada de la majoria de la gent, respires les seves olors, coneixes gent autèntica, les seves històries, etc, i fas salut.
Relats d'algunes de les sortides que faig a muntanya i que per una raó o altre destaquen per sobre de les altres.
Per tercer cop he pujat a la muntanya mítica dels catalans, bressol de la flama de la llengua catalana, i ho he fet amb 77 anys, no està malament 😊.
Encara que la pujada final ha estat sempre per la xemeneia, m'encanta aquella grimpada, el punt de sortida cada cop ha estat diferent: el primer cop va ser des de Cortalets on havíem dormit pujant per la carena del Barbet, portella de Vallmanya, xemeneia i cim, on m'esperaven la meva esposa i germà que havien pujat per el camí "normal" des de Cortalets, lloc a on vam tornar baixant tranquil·lament.
El segon cop va ser amb dues filles des de Marialles, xemeneia, cim i baixada a dormir al refugi de Cortalets; l'endemà tornada a Marialles per el camí del Barbet.
Aquest cop anàvem 24 companys del centre excursionista garriguenc, i com que ara no deixen passar cotxes per la pista, ho hem hagut de fer des de coll de Jou pujant a dormir dissabte al refugi de Marialles, son 4 Km i 575 m de desnivell afegits. El diumenge, pujada per la vall de Cadí, grimpada per la xemeneia fins el cim i desprès de desgrimpar, desfer el camí cap al refugi per acabar baixant fins a coll de Jou. La tornada es fa cansada per els 15 km de baixada i 1675 m de desnivell negatiu; què hi farem!, les muntanyes cada cop estan més massificades, d'aquí aquestes limitacions.
El dissabte, vam aprofitar que teníem temps de sobres per, abans d'emprendre la pujada al refugi, fer una visita a la propera Torre de Goà (Tour de Goa en francès), torre de vigilància i comunicacions del segle XIII que gaudeix de molt bones vistes sobre les valls circumdants, un lloc on ja hi havia pujat dos cops quan vivia a Puigcerdà.
El 1950 va fer-se per primer cop i malgrat la dictadura imperant en aquella moments, el primer aplec de Matagalls, la vessant religiosa de l'acte va permetre que dissimuladament hi treies el nas una mica de catalanitat.
Aquest any 2025, concretament el diumenge 13 de juliol, es va celebrar el 75è aniversari de l'aplec amb lògicament més assistència que la dels últims anys, jo vaig anar-hi amb vuit garriguencs més, dos dels quals rebien el reconeixement per 40 i 50 anys de participació en l'aplec; un mèrit que cal aplaudir. Aquest cop, amb un d'ells vàrem anar-hi des de Sant Marçal, del 2008 que no hi pujava per aquest camí, el fet de ser molt ombrívol va ser determinant en l'elecció, per Collformic és molt assolellat i feia molta calor.
A l'acte, a més de la missa a càrrec del bisbe de Vic, seguidament l'emotiu cant del Virolai i el cant dels adeus per finalitzar, es va estrenar i ballar la sardana 'La Creu de Matagalls' composta expressament per aquest aniversari per Enric Ortí, llàstima que va haver de ser emesa mitjançant equip de música, era molt complicat fer-hi pujar la cobla.
Sigui quina sigui l'excusa, juntament amb Tagamanent, pujar a Matagalls sempre és anar a uns dels cims mítics de la família Garriga; la història familiar perdura.
Amb el Centre Excursionista Garriguenc vam anar a pujar aquest cim fronterer situat a la carena entre les portelles de Meranges i d'Engorgs. És curiós que havent viscut cinc anys a la Cerdanya i haver pujat diversos cops a cims tan propers com el Puigpedrós o el Bony del Manyer i passat les dues portelles, aquest cim l'hagués oblidat del tot; sempre s'és a temps de rectificar.
Comencem a caminar des del pla de Campllong a sobre de Meranges desprès del desplaçament des de La Garriga, això de llevar-se a les 5 del matí per marxar a les 6 és una mica dur. Pujada forta però agradable seguint el riu Duran amb els seus saltants d'aigua, quan més amunt comença a obrir-se la vall i convertir-se en el circ lacustre d'Engorgs, el bosc desapareix i caminant entre les pastures d'alçada pugem fins arribar a la Portella de Meranges on comencem a gaudir d'excel·lents vistes sobre la vall de Campcardós i molts cims pirinencs.
A partir d'aquí, comencen els pedregars habituals que ens fan posar atenció al caminar, anem a cercar la carena però descartem pujar al pic d'Engorgs Oriental per anar directament al Occidental i desprès acabar pujant al nostre objectiu, la Tosseta de l'Esquella, que en alguns mapes anomenen Pic de Calm Colomer. Des de la carena les vistes cap al fons de la vall de Campcardós son impressionants, profundes canals que fan por sols de treure-hi el nas, des del fons d'aquesta vall no recordo que semblessin tan dretes, també moltes congestes encara presents. Distingeixo perfectament la Portella Blanca d'Andorra, vèrtex fronterer des tres estats: Catalunya, França i Andorra.
Malgrat que el camí previst va a enllaçar amb el GR11 a la Portella d'Engorgs, com que encara hi resta una congesta molt vertical que pot ser perillosa, fem drecera i baixem segurs pel dret cap els estanys Aparellats on dinem.
La resta del camí ja tot és baixada, anem a retrobar el de pujada i un xic cansats l'anem desfent fins arribar altre cop al Prat de Campllonc i als nostres cotxes; canvi de calçat i apa, carretera cap a casa a descansar. Han estat 17 Km i quasi 1300 m de desnivell positiu, un dia complert en el que hem pres un bon bany de sol i del que he gaudit molt.