En Jaume i les muntanyes: de juliol 2019

Aquesta excursió de dos dies la vaig proposar al GREC perquè m’havia agradat molt quan el 2013 la vam fer amb la meva filla Anna i en Ferran, company de l’AEG.

Aquest cop anàvem 15 socis del GREC amb el guia i amic Pere Montasell i l’Àngels, que debutava com a guia en pràctiques i que té molt bon tracte, ho farà bé.

Per culpa de la nova política andorrana de posar aparcaments asfaltats de pagament inclús a les muntanyes, vam haver de modificar el punt de sortida deixant els cotxes 3 Km més amunt i començant amb baixada per evitar haver de pagar dos dies. Val a dir que en els últims anys, el tram inferior de l’itinerari, el camí de les Pardines i Engolasters, l’han urbanitzat massa, panells publicitaris, adornaments penjant dels arbres, figures d’animals en metall, etc, i plena de turistes de ciutat, què hi farem !

Un cop deixada la zona més concorreguda, comencem a pujar per l’antic camí empedrat cap a coll Jovell, i seguint per un nou camí que no perd alçada i que està molt ben condicionat, anar a trobar la bonica vall de Madriu, ben verda i amb el riu baixant amb força cabal. Un cop passats els refugis lliures de Fontverd i riu dels Orris, que ara no tenen punt d’aigua (molt malament), emprenem la pujada final una mica cansats cap el nou refugi de l’Illa, que ens acull còmodament. Han estat quasi 20 Km i uns 900 m de desnivell.

Sorpresa, al llibre de visita del refugi hi trobem una nota per nosaltres dels amics Francesc Fabra i Gerard Cunill que hi havien fet nit just el dia anterior.

Pel diumenge, les meteos pronosticaven tempesta amb llamps a partir de les 11 h del matí; llavors, amb el refugi vam acordar que ens donarien l’esmorzar a les 6 h per poder fer cim ben aviat i així abandonar la zona perillosa de carena abans no comencés el festival elèctric i la pluja.

L’endemà el dia s’aixeca menys amenaçador del previst, però amb ganes d’anar per feina, en cosa d’hora i quart ens mengem els 400 m de desnivell i fem el cim dels Pessons molt contents. La vista esplèndida que hi ha queda lleugerament enterbolida per alguna boira, amb espectre de Broken inclòs, i sense perdre temps, seguim la carena. Més enllà, les marques de camí desapareixen i acabem passant per on bonament creiem amb moltes pedres que ho fan un xic dificultós. Un cop retrobat el camí, vall d’Ensagents avall, parem una mica al refugi i continuem avall decidits, no fos que acabem remullats. Abans del previst, què ràpids!, arribem als cotxes sense que ens hagi caigut cap gota; potser la pluja venia amb Renfe, amb retard com de costum.

Una excursió per llocs molt bonics i amb molt bon rotllo entre els participants, dona goig gaudir de la muntanya ben acompanyats.