dilluns, 2 de desembre de 2019

Amb els enginyers a l’Alta Garrotxa


Amb els meus amics del Grup de Muntanya d’Enginyers de Barcelona, vam anar a fer una excursió a l’Alta Garrotxa, concretament de Sadernes a Talaixà, Sant Aniol d’Aguja i tornada pel camí que segueix la riera de Sant Aniol, una molt bonica caminada per uns llocs plens d’engorjats, cingleres, espessos boscos i camins no massa fàcils, però sorprenentment habitats fins fa pocs anys en llocs inhòspits per gent molt forta i valenta.
Vam ser 32 participants els que compartírem aquesta jornada amb bon sol i temperatura agradable, gaudint dels boscos de tardor i del paisatge, sempre sota la mirada del Puig Bassegoda.
Cal esmentar la reconstrucció que està fent la gent del Centre Excursionista de Banyoles de la casa-refugi de Sant Aniol, amb aportacions monetàries de voluntaris i portant tot el material de construcció a peu des de bastant lluny; es mereixen el nostre reconeixement.
Actualment, aquesta zona de Sadernes és un lloc força concorregut, ja que hi va molta gent a fer barranquisme i escalada.
Qui no coneix aquests indrets, no sap el que es perd, val la pena fer un esforç i anar-hi, no en sortirà defraudat.


Profunda riera de Sant Aniol d'Aguja

 Els ponts antics, ben dimensionats, no se'ls enduen les riuades

El Puig Bassegoda sempre present

 El llogaret de Talaixà amb l'ermita

Espessos boscos d'alzines

Llegenda habitual en un cingle: "el Salt de la Núvia"

 Restes de perxades de castanyer

  Llocs molt humits plens de molsa

L'ermita de Sant Aniol d'Aguja, al costat de la riera

 El gorg Blau, una mica més amunt de Sant Aniol

Colors de tardor i aigües cristal·lines

diumenge, 17 de novembre de 2019

Els colors de la tardor

La tardor per mi és, de llarg, la millor estació de l'any.
Els colors dels boscos, les llums del capvespre, el cruixir de les fulles seques al trepitjar-les, el còmode jersei que t'abriga, el fred que et fa tornar a casa aviat, . . . . No sé altre forma d'expressar el que sento en aquesta època de l'any, en que a vegades una certa tristor o melancolia s'apodera de mi i sovint em fa caure alguna llàgrima, llàgrima amb sensació de benestar, però.
Aquest cop, enlloc de parlar d'excursions, he volgut fer un homenatge a la tardor amb unes quantes fotos fetes a les valls d'Angostrina, d'Orlu, Campcardós, Ax les Thermes i Vernet les Bains.














Colors de Nadal amb aquest boix Grèvol




dimecres, 30 d’octubre de 2019

El Carlit (2921m) amb l’AEG


Uns socis de l’Agrupació Excursionista de Granollers havien programat venir a pujar al Carlit l’últim diumenge d’octubre d’enguany, i com que potser era l’última ocasió per pujar-hi aquest any abans no caiguessin les primeres nevades importants, vaig afegir-me al grup, del que jo sols coneixia a la Sandra, amb el pas dels anys uns marxen i altres de nous entren.

Vam començar a pujar amb no massa fred i un dia sense cap núvol ni vent, i a diferència de l’estiu en que està a petar de gent, amb poca companyia. La setmana anterior havia nevat una mica a la part alta, neu que ja havia desaparegut a les cares assolellades, però no a la del camí normal que s’havia convertit en glaç i representava un cert perill. Desprès del petit estany superior, vam decidir esquivar el glaç i pujar per la cresta que mira a l’est i que estava ben seca, una fàcil grimpada una mica llarga però sense problemes.

Al cim, bones vistes, una estona reconeixent els cims i molts llacs que ens envoltaven, i altre cop cap avall pel mateix camí on havíem pujat.

Una excursió amb uns companys joves i forts que van fer-me rejovenir amb el seu bon tarannà, i un èxit per la Sandra que retornava a fer alta muntanya desprès de bastant temps allunyada d’ella.

 L'estany de Viver, una mica glaçat

Comença la pujada forta

 Abaix, uns quants dels molts estanys que hi ha a les Bulloses

Pujada final des de l'estanyol superior

 Coll dels andorrans i carena cap al Coll Roig

 La Sandra en ple esforç



 La cresta de pujada

 Coll Roig al davant

 L'estany de Lanós

 Al cim

Abaix amb el Peric al fons


dilluns, 14 d’octubre de 2019

Rememorant contrabandistes de cavalls: Travessa pla de Campllong – Pas de la Casa


A primers d’octubre, 14 integrants del GREC vam fer aquesta magnífica travessa organitzada per l’amic i guia Carles Servitje, que sent gran amant de la muntanya i de les seves històries, havia descobert tot parlant amb vells ramaders i pastors de Meranges, que antigament anaven a cercar cavalls a Andorra per vendre’ls aquí. Com que per uns homes rústics com ells era pràcticament impossible importar-los per la gran quantitat de tràmits a fer, ho feien de contraban, i per evitar els controls de la guàrdia civil, seguien aquest itinerari, amb alguns camins molt complicats per els pobres animals.
Per els desplaçaments a l’inic i final, vam utilitzar un servei de taxis que va ser molt pràctic i econòmic, ja que al ser un trajecte lineal, amb cotxes amunt i avall hagués estat molt engorrós.
Vam sortir del pla de Campllong, una mica més amunt de Meranges, llarga pujada cap al refugi d’Engorgs i portella de Meranges, on ja entrem en territori francès i des d’on es contempla molt be l’orgullós Roc Colom. Seguidament, forta baixada amb molta pedra fins arribar a la vall de Campcardós, per desprès remuntar vall amunt fins prop de la portella Blanca, per sense arribar-hi, decantar-nos cap a l’estany de les Passaderes on vam dinar. Llavors, ja sols quedava acabar de pujar el port de Fontnegre i el petit coll dels Isards on ja entrem en territori andorrà, i acabar amb una altre llarga baixada cap a l’estany de les Abelletes i finalment, al monstruós complex comercial en que s’ha convertit el Pas de la Casa.
Excursió un xic dura però molt maca, amb paisatges molt canviants que la fan molt atractiva.
Desprès d’haver-la fet, t’adones de com eren de forts i soferts aquella gent, que feien el trajecte d’anar un dia i tornar l'endemà ja amb els animals, i segurament calçats amb espardenyes, un sarró i un bastó, no pas amb botes de goretex i tot l’equip modern que portem ara; mereixen el nostre reconeixement.

Distància: uns 17 Km; desnivell acumulat: 1450m positius, 1085m negatius; temps: 9h

 Petit saltant prop de Campllong

 Pujant des de Campllong

Circ d'Engorgs

El grup a la portella de Meranges. Darrera, el roc Colom

l'imponent Roc Colom

 Baixant cap a Campcardós

Isard tafaner sense cap mena de por de nosaltres

Colors de tardor sota el Peiraforca

Vall de Campcardós

 Estany de les Passaderes, prop de la portella Blanca

El Pas de la Casa i el coll dels Isards

Pics de Fontnegre des de l'estany de les Abelletes




dimecres, 18 de setembre de 2019

Pic de Certascan (2852 m)



Maquíssima excursió per la vall de Tavascan, una mica dura però que valia la pena pel paisatge i el bon temps que vam tenir. Anàvem 11 socis del Grec + 3 convidats amics nostres, en Pere que feia de guia i en Narcís, que està fent el curs de guia, total 16.
Desprès de trobar-nos tots a Tavascan, (veníem de diferents llocs), vam pujar a deixar els cotxes al llogaret de Quanca, final de l’excursió. Un parell de taxis van apropar-nos fins a la presa de Montalto on vam començar a caminar, primer per el plàcid i bonic pla de Boavi i desprès, seguint el riu de Romedo, pujant fort vall amunt tot admirant la successió de 8 cascades que vam anar trobant.
A mitja pujada, en Pep, amic del grup d’enginyers, va patir un trencament fibril·lar o quelcom similar en una cama que li dificultava molt la progressió; amb esforç i valent com és, va arribar fins el llac de Romedo de Baix on arriba una pista forestal, allà vam decidir quedar-nos en Narcís i jo amb ell i demanar al 112 la seva evacuació, ja que no era aconsellable continuar. Els bombers van rescatar-lo amb un 4x4 i a nosaltres dos van apropar-nos al camí que puja directe de la pista al refugi de Certascan. Mentrestant, la resta del grup van anar seguint el camí per l’estany de Romedo de Dalt fins el refugi (2230 m), que com que és bastant antic i petit, sembla un cau de conills, tots apretadets.
L'endemà, ben abrigats i amb una temperatura voltant els 2º, vam anar pujant per grans pedregars fins el coll de Certascan (2586 m), on deixàrem les motxilles i en poca estona i sortejant bastantes pedres i graons, assolírem el cim del Certascan (2852 m) en un dia esplèndid amb vista fins l’infinit, i naturalment sobre l’estany del mateix nom, el més gran natural dels Pirineus (sense barratge).
Tornats al coll, vam emprendre la llarga baixada amb fort desnivell per l’estany Blau, pleta de Guerosso i seguint la bonica vall fins les bordes de Noarre, i d’allà en poca estona a retrobar els cotxes a Quanca i recollir en Pep a Tavascan. La natura ens va obsequiar amb el millor d’ella, dóna goig recórrer aquests paratges, encara que els genolls tindrien quelcom a dir (ai !!).

Pla de Boavi

Cascada 1, en un tall profund

Cascada 2

Cascada 3

Cascada 4

Cascada 5

Cascada 6

Cascada 7

Cascada 8

Pujant la vall de Romedo

Pas delicat entre els estanys de Romedo

Estany de Romedo de Dalt

Estany petit sota del refugi (al fons)

On aneu, forasters ?

Al refugi a punt per sortir

El cim, al davant

Pedregar

L'estany de Certascan des del cim

La Mireia amb el cim al darrera

 El grup al cim

Feliç al cim, i ben abrigat

El Mont-roig amb l'escletxa al mig, que vaig pujar el 2012

A l'estany Blau ben acompanyat !!

Última cascada, aquesta a Noarre