El Carlit (2921m) per 4a vegada

 Aquesta ascensió feta amb els companys i companyes de La Garriga el 10 de setembre de 2023, per mi tenia aspectes positius a celebrar i d'altres de trists:

+ Feia exactament 40 anys que també un 10 de setembre (llavors de 1983), jo pujava per primer cop al cèlebre Carlit amb uns amics, una muntanya dura i emblemàtica.   Ah!, i l'endemà començaven les primeres emissions de TV3.

+ Era la quarta vegada que feia el cim, i aquest cop ja amb 75 anys a l'esquena.

+ Vam gaudir d'un dia excel·lent, sol, cap núvol, bona temperatura i bona companyia.

-- Aquest cop, he aprofitat per retre el meu petit homenatge en record d'un company d'excursió dels enginyers que havíem enterrat just el dia anterior (EPD).

-- L'Estany Glaçat ja no pot fer honor al seu nom, ha perdut tota la congesta que mantenia tot l'estiu fins empalmar amb la primera nevada de tardor, ara a primers de juliol ja no en queda ni rastre.

-- La vida passa per tots nosaltres, però també passa per les muntanyes, els camins estan més erosionats de tan concorreguts que estan i el canvi climàtic les asseca, desforesta i fa desaparèixer el glaç i les neus que crèiem perpètues.

Un regust agredolç aquesta entrada del blog.

El cim(a l'esquerra) ens espera

Estany Glaçat, feia 40 anys la congesta en cobria un 25%, ara ha marxat

El moment més dur del dia

A ponent, llac de Lanós

A llevant, els de les Bulloses

Els Empedrats de Bor (Cerdanya)

És un camí que passa per un torrent entre les serres de la Quera i dels Gats just a sobre dels llogarets de Bor i de Pedra a la Cerdanya. A diferència dels empedrats de Bagà en que normalment hi veurem baixar aigua, aquests empedrats son secs, l’aigua que baixa del torrent de la Mata Negra, quan arriba al torrent del Forn desapareix i no torna a sortir fins més avall en el torrent de Guinot. Com que el camí passa per la llera seca del torrent i el lloc és estret, fresc i humit, gaudireu de veure la gran quantitat de molsa enganxada als arbres i roques, un lloc com de pel·lícula de follets. En aquestes contrades, hi ha diversos llocs en que l’aigua passa soterrada i apareix de cop, veure l’entrada "Surgències al Prepirineu" de l’abril-2017 en aquest mateix blog.
Una excursió interessant per veure aquest lloc i complementar-la amb bones vistes és la següent:
Pujada: Bor (església de Sant Marcel) – Coll de la Peguera (GR-107) – Empedrats de Bor – la Mata Negra – Corral del Quel – Plans de Bor - Collet de Fontfreda (Pista a Coll de Pendís) – Mirador de Cap del Ras (magnífiques vistes sobre la Cerdanya).
Baixada: Collet de Fontfreda – Ovelles Mortes – Pedres Planes – la Collada – Esterregalls – Bor.
Son uns 13,5 Km, 680 m de desnivell i unes 5 h, una bona matinal per tornar amb ganes de fer un bon dinar. Es pot complementar anant a veure la surgència d'aigua i les coves de la Fou de Bor, molt properes al poble.

Entrada al torrent del Forn

Els Empedrats

Corral del Quel

El Cadí

Vista de la Cerdanya des de Cap del Ras

Costabona (2465 m) i Roca Colom (2506 m)

 El Costabona, potser perquè queda cap a l'extrem est de la serralada pirinenca o perquè no és un cim emblemàtic i destacable, sempre l'havia oblidat, en canvi, a d'altres més difícils hi he pujat un munt de vegades i no me'n canso de repetir.

Aquest cop, amb el grup de muntanya dels enginyers, finalment l'he anat a veure i saludar. Sortida des de Vallter, portella de Morens, Roca Colom, Costabona, baixada per la collada de la Balmeta i la vall del Carboner fins arribar a Setcases, distància 18.5 Km, 566 m positius i 1460 m negatius. A destacar els bonics saltants d'aigua del riu Carboner. He de mencionar que també vam pujar al Roca Colom de 2506 m, aquest sovint no se'l esmenta perquè al venir de camí, queda mig dissimulat a la carena, i en canvi, és més alt.

Però el Costabona es va venjar d'haber-lo oblidat tants anys, a mitja baixada es va produir un sobtat canvi de temps amb avís de perill per pluja intensa del Servei Meteorològic de Catalunya emès a migdia quan ja no s'hi podia fer res més que aguantar-se i anar baixant, malgrat anar preparats ni portar capelina va salvar-nos d'acabar ben xops, els camins convertits en corriols d'aigua; què hi farem!

Vallter, Grà de Fajol i Bastiments

El Costabona sota d'un núvol

El Canigó des del Roca Colom

La vall del riu Tec direcció a Prats de Molló

Collada de la Balmeta i Costabona a dalt

Saltant de la Copa de Cava

Saltant del Cossi d'en Batlló

  

 

Bufadors d'en Beví

 Els Bufadors d'en Beví estan en un lloc ensotat darrera d'una petita serra del mateix nom que per la cara nord té un petit cingle vertical, cosa que fa que a sota estigui sempre ombrívol i humit, a més de que hi ha diversos forats, alguns de grans, per els que depenent de l'època de l'any i de la meteorologia, hi surt un lleuger aire fresc, d'aquí el nom de Bufadors. Els arbres lògicament son molt alts, han d'anar a cercar la llum de la que els priven les parets rocoses, i com és natural, amb aquestes condicions la molsa ho recobreix tot. Amb aquestes condicions, el lloc presenta un aspecte un xic misteriós, com de película, sembla que per qualsevol lloc hagin de sortir gnoms, follets o d'altres personatges mitològics.

L'excursió sortint del castell de Montesquiu és bastant fàcil, una matinal que val la pena fer per descobrir aquest lloc tan peculiar.

El castell de Montesquiu, lloc de sortida i arribada més habitual

La serra dels Bufadors cara sud

Vista des del collet al traspassar la serra

Pujant paret a la recerca de la llum

Un dels diversos forats que bufen

Sota les parets

Serra de Busa i el Capolatell

A primers d'abril del 2023, amb companys del C.E. Garriguenc vam fer una excursió circular a aquesta serra enfilada dalt de cingleres on el 2011 jo ja n'havia organitzat una de lineal per els enginyers amb final a l'embassament de la Llosa del Cavall.

La serra de Busa està carregada d'història, als seus peus, a Sant Leïr de la Vall d'Ora, hi ha el monòlit que recorda que allà va ser ferit de mort el 897 el compte Guifré I el Pelós en una batalla contra els sarraïns. També val la pena visitar en aquest lloc les dues serradores que mogudes per la força de l'aigua feien fusta aprofitant els extensos boscos propers.

A principis del segle XIX, en la seva lluita contra les forces napoleòniques, les forces resistents regulars i populars catalanes tenien dalt del pla de Busa un bon lloc per resguardar-se i també tancar als presoners francesos a l'extrem de ponent en el tossal anomenat Capolatell o Presó de Busa; en aquest lloc absolutament inaccessible, hi feien passar als presoners per uns troncs que desprès enretiraven, allà quedaven abandonats a la seva sort sense menjar, aigua, ni lloc per resguardar-se, molts es llençaven daltabaix desesperats, deien que renaixerien a París; les guerres totes son cruels.

Aquest cop hem pujat per l'escala i canal equipada de Busa, ascensió divertida però que a segons qui no aniria bé de fer, cal una mica d'agilitat. Dalt del gran pla, en aquests 12 anys hi ha hagut canvis, la masia de la Bartolina ara és una casa de turisme rural ben equipada, i la de la Vila resta tancada i sense el curiós rellotge de sol que hi havia; una gran pèrdua.

Desprès de visitar el Capolatell, des d'on es pot gaudir de grans vistes sobre el Port del Comte, embassament de la Llosa del Cavall, Santuari de Lord, Serra del Verd i inclús Pedraforca, tornada per l'extens pla i pronunciada baixada per el grau de les Collades cap a Sant Pere de Graudescales, gran església romànica del segle X en planta de creu llatina i tres àbsis restaurada el 1956. Desprès, sols quedava tranquil·lament tornar a Sant Lleïr seguint el curs del riu de la Vall d'Ora, una bonica caminada d'uns 21 Km i més de 900 m de desnivell.

Monòlit de Guifré I el Pelós

  

Les serradores, amb la roda que les accionava

L'escala

Canal equipada

Les cingleres

Una zona del pla de Busa

Serra del Verd i Pedraforca

Port del Comte, Sant Llorenç de Morunys i embassament de la Llosa del Cavall

Rellotge de sol avui dia desaparegut (veure entrada al blog de febrer-2022)

Sant Pere de Graudescales

Les Rocalloses canadenques, Parcs Nacionals de Banff i Jasper

La meva filla Anna és des de juliol al Canadà per fer immersió lingüística en anglès, i com que es va instal·lar a les Rocalloses, ja vaig tenir excusa per fer allò que en deien els nostres avant-passats, "cruzar el charco", però volant, no pas nedant, eh!

Desprès de parar-me a fer turisme un parell de dies a Mont-real aprofitant l’escala dels vols, altre cop avió fins a Calgary on m’esperava l’Anna per anar cap a Banff on viu actualment, un poble plenament turístic situat entre precioses muntanyes calcàries d’entre 2500 i 2900 m d’alçada, rius, llacs glaçats, cascades, glaceres i tota mena d’animals salvatges: esquirols, cabres salvatges, ants, cérvols, ossos i inclús algun puma. Per sort, com que era a meitat-finals de novembre, ens vam estalviar l’ensurt de trobar-nos amb ossos que n’hi ha bastants, ja hibernaven, allà la gent porta un spray anti-ossos quan va a muntanya, en venen a totes les botigues, súpers inclosos.

Amb tot nevat i glaçat, sols vam poder fer descoberta de llocs turístics per camins preparats a tal fi, en aquells paratges, en qualsevol època de l’any té els seus perills aventurar-se a fer excursionisme per llocs no coneguts, pràcticament no hi ha camins marcats ni mapes detallats, has d’anar en mode explorador-aventura, sense cap mena de cobertura telefònica, ni pobles, benzineres, refugis ni res de res durant centenars de Km, sols natura pura i dura.

Va ser fantàstic veure els estretissims engorjats que allà en diuen canyons de Marble i Johnston, un munt de glaç i fred. També diversos llacs glaçats, el Louise amb força gent fent patinatge, l'Anna inclosa, Bow, Peyto (preciós), Abraham. El poble de Canmore també és atractiu, situat ben a sota d’una serralada que recorda el Cadí. Un dia vam anar a esquiar a Sunshine, alló sí que és neu pols autèntica!, quin plaer!

A destacar els llarguissims trens de mercaderies d'uns 2 Km de llargada que passen per aquest lloc, dues brutals màquines dièsel al davant i una o dues a mig comboi, impressionants! Un altre aspecte que vaig observar és l'absència de guarda-rail a les carreteres, tenen amplies zones lliures als costats vorejades amb filat metàl·lic espès i resistent, allà el perill és la quantitat d'animals salvatges lliures que les podrien envair, sovint hi ha passos inferiors i ponts naturalitzats perquè puguin traspassar els animals.

Un viatge que recordaré sempre, i el fred també!, en aquell lloc poden estar mig any sempre sota zero, i és habitual arribar fins els -28º o inclús menys. A tenir en conte el jet-lag, costa una mica re-habituar el rellotge biològic al horari oficial, son 8 hores de diferència, però val la pena!!.

El carrer principal de Banff

Cascades glaçades al riu Bow al seu pas per Banff

Alguns dels "habitants" de Banff des del bus urbà

I un altre també habitual, esquirols per tot arreu

Marble Canyon

Marble Canyon

Marble Canyon

Johnston Canyon

Johnston Canyon

El riu Bow al seu pas per Canmore

Les "Three Sisters" a Canmore (les tres germanes)

Un ant a prop del riu

El bonic Louise Lake, ara ben blanc enlloc del blau turquesa de l'estiu

Bow Lake

Peyto Lake

Peyto Lake, la foto típica d'aquest llac

Cabres salvatges caminant per el voral esquerra tal com toca, eh!