Tres cims del Cadí, la muntanya que fa por

Dic això de "la muntanya que fa por" perquè vista des de la Cerdanya i l'Alt Urgell, la seva imponent cara nord fa respecte, les seves canals son difícils de pujar, però els paisatges que queden a sota son preciosos, com Prat de Cadí, les tarteres que baixen de les cingleres, el petit Quer Foradat, Prat d'Aguilò, etc. Vist des del costat Berguedà, també fa por sols pensar el que deu costar pujar per aquelles pendents pedregoses tan dretes, vaja que se te'n passen les ganes de pujar-hi. Malgrat tot, fins a dia d'avui he pujat 5 cops al Comabona i un munt de vegades a Prat de Cadí entre d'altres.

Amb el Centre Excursionista Garriguenc vam anar a pujar 4 cims de la carena del Cadí des de coll Jovell: Torreta de Cadí (2559m), Pic de les Tres Canaletes (2608m), Puig de les Gralleres (2612m) i el més alt de la serralada, el Vulturó (2653m) en un dia excel·lent amb vistes fins l'infinit.

La pujada cap a la Torreta de Cadí va ser dura però ja ho teniem assumit, d'allà cap a la resta de cims era un llarg puja i baixa constant seguint de prop les cingleres, per tant, vistes fantàstiques, cims com el Turbón, Cotiella, Montsent de Pallars, Peguera, Aneto, Salòria, Carlit, Puigmal, tots els de la Cerdanya, Montserrat, La Mola, Pedraforca, Gallina Pelada, etc, un plaer poder gaudir d'aquelles vistes.

Al Puig de les Gralleres, al veure que encara calia baixar fins el coll de la canal Baridana i pujar fins el Vulturó però desprès tornar altre cop a les Gralleres, se'm van creuar els cables, cansament mental, no físic, i vaig decidir que em quedava allà amb dos companys més. Un cop retornats la resta, venia el pitjor tram del dia, la baixada en diagonal per la forta pendent de la cara sud cap a coll Jovell sense camí evident per un incòmode pedregar i matolls baixos (boixos la majoria), un trajecte aquest últim que no recomano a ningú, millor anar a buscar el GR-150.1.

Pocs cops recordo la colla tan agraïda de retrobar els cotxes, hi havia cansament. Desprès, les habituals retencions a la C16 en època de bolets, normal.

Em vaig quedar amb les ganes de fer el Vulturó, però no crec que ho torni a intentar.

Mapa amb l'itinerari

La pujada

Coll Jovell, Cadinell, Serra del Verd i Rasos de Peguera

Port del Comte

A la Torreta de Cadí

Cinglera nord, al fons esquerra, Carlit, a dreta, Puigmal

La llarga carena que no s'acaba mai

Canal

Pujant al Puig de les Gralleres

El Pedraforca i Gallina Pelada

Tuc de Maubèrme (2882 m), "el desitjat"

 Al segle XIX, al regne d'Espanya hi va haver un rei, Ferran VII a qui anomenaven "el deseado", malgrat aquest qualificatiu era tan gamarús com la resta dels seus parents. Dons aquest cim del Maubèrme, per mi era també "el deseado" o "el desitjat", feia potser 12 anys que li anava al darrera, aquest 2024 gràcies a un company garriguenc que m'ha acompanyat per fi l'he pogut pujar i veure complert el meu desig.

Vam anar fins la vall d'Aran, a Salardú pujar cap a Bagergue i llavors per una pista apte sols per 4x4 fer uns 8 Km fins la cabana de Calhaus on vam dormir. Cal arribar-hi aviat dons sols hi ha dues lliteres, i si has de dormir amb tenda a fora no fa gaire gràcia, allò és territori de l'os.

El que no esperava era la gran quantitat de cotxes i taxis 4x4 que pugen per aquesta pista amb final a les antigues mines de Liat, però sobretot per la de Varradòs, que fent volta porta fins a Vilamós ja més avall de Viella; massa gent que sols va a fer-se còmodament la foto però no a caminar. Aquest paratges van ser objecte de grans explotacions mineres fins la meitat de segle XX, el riu Unhola baixa de color vermellós degut a les roques ferruginoses que hi ha per tot, apart de ferro també se'n extreia plom i zinc. Ara totes les mines estan abandonades, però encara s'hi poden trobar restes de vies i del material que utilitzaven, havia de ser molt dur fer de miner a 2400 m d'alçada.

L'endemà, enlloc de pujar directe cap a l'estany de Montoliu per un corriol molt dret i cansat, vam preferir fer una volta pista amunt per anar-hi còmodament per la ja desdibuixada pista de les mines i així guardar forces per la tartera final, malgrat tot, son 12 Km totals i 1020 m de desnivell positiu. L'estany de Montoliu és de bona mida i molt fotogènic, fins aquí encara hi arriben alguns "pixapins", desprès ja sols uns pocs muntanyencs ben equipats, el camí puja fort per vorejar un contrafort que es despenja del cim i llavors arriba la "pedregada", vull dir la tartera que amb forta pendent mena cap el cim per una canal relliscosa orientada al NO. Al ser un cim aïllat, les vistes en 360º son magnífiques, tots els cims del parc d'Aigües Tortes i Sant Maurici, la Maladeta, el Posets, el Mont Valier, Montroig i fins la Pica.

A la baixada, si es va bé de temps, es pot fer la volta al llac passant per el port d'Urets i veure les mines de Montoliu, nosaltres vàrem repetir per mateix camí de pujada, encara ens quedava un llarg trajecte fins a casa.

Un objectiu complert, amenitzat amb una trobada fortuita a mig camí amb una amiga de la Cerdanya Nord que va dinar amb nosaltres i desprès amb tres francesos que anaven més que perduts i a qui vam haver d'acabar portant fent de taxistes fins a Montgarri (ens ho van agrair convidant-nos a una cervesa 😄).

El riu Unhola ben ferruginós

Aiguamolls del pla de Torn (espai protegit)

Estany de Montoliu

El Maubèrme al fons

Estanys de Maubèrme i Long de Liat, l'últim

Vista cap a la Maladeta a dreta

La tartera de pujada (i baixada, clar)

L'estany de Montoliu des del cim

Al cim

Unes cabres hispàniques en el seu ambient

Vall i estanys de Cervi

 Dins de les activitats que fem aquest any 2024 amb motiu dels 25 anys del Grup de Muntanya d'Enginyers, el cap de setmana del 6 i 7 de juliol vam anar a pujar 5+5 estanys al Pallars Sobirà entre els de Sant Maurici-Ratera-Amitges i aquests de Cervi, al setembre en farem 15 més a la zona de les Bulloses i així tindrem un estany per cada any d'existència, total 25.

Em centraré en l'excursió del diumenge als estanys de Cervi (pronunciar Cèrvi, no pas Cerví si no voleu que els autòctons s'enfadin). És una vall poc coneguda i d'accés limitat, cal deixar els cotxes en un petit aparcament (rètol indicador) abans d'arribar al poble de Cervi, no intenteu pujar amb el cotxe ni amb 4x4 per la pista !!, a més del mal estat i les pedres, és molt estreta i en els 4,2 Km que té no hi ha cap possibilitat de creuar-se dos cotxes, abans el parc de l'Alt Pirineu hi posava uns rètols amb uns horaris establerts de pujada i de baixada per evitar cap possible encreuament, però un veí de la zona que deu creure's que allò tot és seu els treia sempre (potser és parent dels de Tor? 😅), ara ja no els posen, ja t'apanyaràs. Cal, dons, pujar a peu per el corriol corresponent vall amunt fins el planell de Sartari, 6 Km i uns 460 m de desnivell.

A partir del peu de la cascada que baixa de l'estany de la Gola, una forta pujada en zig-zag d'uns 400m de desnivell ens porta dalt del bonic i gran estany, aquest i la resta d'estanys estan en una zona sense arbres, sols herba, roques de pissarra o ferruginoses i algunes vaques alpinistes 😅. La zona és totalment verge, solitària però preciosa, el camí està ben marcat, amb algunes cadenes per ajudar a pujar graons o llocs poc complicats, trobarem l'estany Sord, els Tres Estanys i finalment situat en una terrassa inferior, el de Ventolau. un cop passat aquest últim, una forta i llarga baixada ens retorna al pla de Sartari, i d'allà sols queda desfer el corriol ara de baixada fins el cotxe, en total son uns 16 Km i 1100 m de desnivell +.

Vaig quedar encisat d'aquests llacs, molt diferents dels de Sant Maurici, pràcticament no hi trobes ningú, és massa complicat arribar-hi per gent no excursionista, fet que sempre és positiu i ho manté verge. Per tornar-hi!!

Vall i pic de la Gola (2541 m)

Cascada de la Gola

Planell de Sartari

Estany de la Gola (2250 m)

El camí entre els llacs

Estany Sord

Zona dels Tres Estanys

L'últim dels Tres Estanys

Estany de Ventolau

La forta baixada cap al planell de Sartari (que ni es veu)

Pic Punçó (2493 m), comparativa estiu-hivern

 Aquest cop faig una comparativa entre dues excursions idèntiques fetes amb 10 anys de diferència i en condicions ben diferents, la primera va ser el febrer del 2014 amb neu, una excursió amb raquetes del grup de muntanya d'enginyers, la segona, una amiga i jo membres igualment del grup d'enginyers feta a primers de juny del 2024, en sec naturalment.

El pic Punçó, situat entre l'Alt Urgell i la Cerdanya (no confondre amb el pic Punxó de 2581m aquest a sobre de Porta a la vall del riu Querol), és el primer de la carena que va del mirador de la Llet entre Aristot i Arànser cap el Monturull i Perafita, és un cim poc freqüentat però amb bones vistes vers el Cadí, Alt Urgell i zona de la Tossa Plana. Del Fornell fins el coll de Dalt, vam seguir el camí marcat de raquetes per dins del bosc, llavors girant a dreta anar pujant sempre per la carena pràcticament a ull, poques fites i sense traça evident. A la baixada també seguint la carena i des del coll de Dalt al Fornell ja còmodament per la pista. En total son 11 Km i uns 620 m de desnivell sense més dificultat de que costa seguir el camí sense haver de rectificar sovint per no perdre les fites i fil de la carena.

Sobta que el primer cop amb raquetes ens va semblar més fàcil i menys costerut que el segon cop sense neu, clar que el 2014 tot era blanc i llis i el 2024 hi vam trobar totes les pedres, mates i herbes que abans estaven colgades sota la neu, i també recordar que ja havíem afegit 10 anys a la motxilla.

Per el camí de raquetes del bosc

Carena cap el cim

El Monturull al fons

Vistes cap a l'Alt Urgell

Tot llis sense entrebancs - a sota un bon pedregar

La Tossa Plana de Lles i el Tossal Bobinar

Un bàlec (ginesta d'alta muntanya) espectacular

El congost de Fraguerau

 Aprofitant que amb la família passàvem el llarg cap de setmana de la segona Pasqua a la Conca de Barberà, vam aprofitar per anar a veure aquest congost del riu Montsant tan peculiar prop d’Ulldemolins, a la banda del darrera del Montsant. La roca de conglomerat amb tota mena de formes curioses modelades per l’erosió contrasta amb les verticals cingleres de la cara més coneguda del Montsant, la de sobre la Morera i Escaladei.

Vam sortir de l’ermita de Santa Magdalena cap a la de Sant Antoni, aquesta amb refugi guardat inclòs, ambdues estan preparades per acollir molta gent de pícnic, son un bon lloc per gaudir fàcilment de la natura sobretot si vas amb petits o gent gran.

Seguint el GR-65-5, vam anar baixant cap el mirador i seguint desprès ja al fons de l’engorjat fins l’ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau, situada al bell mig d’aquelles grans roques que semblen que l’hagin de colgar si un dia cauen.

Un lloc molt espectacular i menys conegut del que tocaria per la seva bellesa, potser la distància de la conurbació barcelonina el manté un xic tranquil.

L'estret pas del riu Montsant des del mirador

L'aigua i el vent son uns grans picapedrers  😃

Qualsevol s'atreveix a xutar aquesta pilota  😃

Restes d'habitacle sota la balma 

Sant Bartomeu de Fraguerau

Pont natural de l'Afrau

Aquest pont, que en realitat no és cap pont sinó un gran forat en una cresta, feia temps que em tenia captivat i l’hi anava al darrera, al final, amb uns companys i companyes del grup de ‘Dijous al Sol’ hi hem anat, i ha estat en un bon moment, les fagedes per les que passa el camí lluïen ben verdes, les pluges desprès de tanta sequera les han fet reviscolar igual que han fet amb l’Adou del Bastareny, la surgència on neix precisament el riu Bastareny, gran afluent del Llobregat, surgència que rivalitza en quan a cabal d’aigua amb les Fonts del Llobregat, més conegudes aquestes, però.

L’itinerari precisament surt del costat mateix de l’Adou a la que naturalment cal dedicar-hi uns minuts per admirar-la, s’hi arriba per una pista de terra en molt bon estat des de Bagà. L’excursió també permet acostar-se a veure el Salt de Murcarols, que en aquest cas no rajava gaire ufanós, encara ha de ploure molt més per normalitzar del tot rius i aqüífers.

El Pont de l’Afrau està situat a uns 1826 m d’alçada sota el Cadí seguint el camí que mena cap el Pas del Bou prop del coll de Tancalaporta, la pujada és continuada i al final un xic dura al pas per una tartera, son uns 900 m de desnivell i uns 12,5 km entre anar i tornar, però el paisatge i poder contemplar aquesta curiositat geològica s’ho val, el Berguedà està ple de curiositats geològiques molt diverses que el fan una comarca única, no te'n cansaries mai de caminar per aquests llocs.

Un faig ple d'amagatalls per animalons

El verd clar de les fagedes contrasta amb les pinedes 

Vista cap el Puig dels Terrers

El Pont de l'Afrau, el nom també és bonic

No podia oblidar-me de l'Adou