Serra de Busa i el Capolatell

A primers d'abril del 2023, amb companys del C.E. Garriguenc vam fer una excursió circular a aquesta serra enfilada dalt de cingleres on el 2011 jo ja n'havia organitzat una de lineal per els enginyers amb final a l'embassament de la Llosa del Cavall.

La serra de Busa està carregada d'història, als seus peus, a Sant Leïr de la Vall d'Ora, hi ha el monòlit que recorda que allà va ser ferit de mort el 897 el compte Guifré I el Pelós en una batalla contra els sarraïns. També val la pena visitar en aquest lloc les dues serradores que mogudes per la força de l'aigua feien fusta aprofitant els extensos boscos propers.

A principis del segle XIX, en la seva lluita contra les forces napoleòniques, les forces resistents regulars i populars catalanes tenien dalt del pla de Busa un bon lloc per resguardar-se i també tancar als presoners francesos a l'extrem de ponent en el tossal anomenat Capolatell o Presó de Busa; en aquest lloc absolutament inaccessible, hi feien passar als presoners per uns troncs que desprès enretiraven, allà quedaven abandonats a la seva sort sense menjar, aigua, ni lloc per resguardar-se, molts es llençaven daltabaix desesperats, deien que renaixerien a París; les guerres totes son cruels.

Aquest cop hem pujat per l'escala i canal equipada de Busa, ascensió divertida però que a segons qui no aniria bé de fer, cal una mica d'agilitat. Dalt del gran pla, en aquests 12 anys hi ha hagut canvis, la masia de la Bartolina ara és una casa de turisme rural ben equipada, i la de la Vila resta tancada i sense el curiós rellotge de sol que hi havia; una gran pèrdua.

Desprès de visitar el Capolatell, des d'on es pot gaudir de grans vistes sobre el Port del Comte, embassament de la Llosa del Cavall, Santuari de Lord, Serra del Verd i inclús Pedraforca, tornada per l'extens pla i pronunciada baixada per el grau de les Collades cap a Sant Pere de Graudescales, gran església romànica del segle X en planta de creu llatina i tres àbsis restaurada el 1956. Desprès, sols quedava tranquil·lament tornar a Sant Lleïr seguint el curs del riu de la Vall d'Ora, una bonica caminada d'uns 21 Km i més de 900 m de desnivell.

Monòlit de Guifré I el Pelós

  

L'escala

Canal equipada

Les cingleres

Una zona del pla de Busa

Serra del Verd i Pedraforca

Port del Comte, Sant Llorenç de Morunys i embassament de la Llosa del Cavall

Rellotge de sol avui dia desaparegut (veure entrada al blog de febrer-2022)

Sant Pere de Graudescales

Les Rocalloses canadenques, Parcs Nacionals de Banff i Jasper

La meva filla Anna és des de juliol al Canadà per fer immersió lingüística en anglès, i com que es va instal·lar a les Rocalloses, ja vaig tenir excusa per fer allò que en deien els nostres avant-passats, "cruzar el charco", però volant, no pas nedant, eh!

Desprès de parar-me a fer turisme un parell de dies a Mont-real aprofitant l’escala dels vols, altre cop avió fins a Calgary on m’esperava l’Anna per anar cap a Banff on viu actualment, un poble plenament turístic situat entre precioses muntanyes calcàries d’entre 2500 i 2900 m d’alçada, rius, llacs glaçats, cascades, glaceres i tota mena d’animals salvatges: esquirols, cabres salvatges, ants, cérvols, ossos i inclús algun puma. Per sort, com que era a meitat-finals de novembre, ens vam estalviar l’ensurt de trobar-nos amb ossos que n’hi ha bastants, ja hibernaven, allà la gent porta un spray anti-ossos quan va a muntanya, en venen a totes les botigues, súpers inclosos.

Amb tot nevat i glaçat, sols vam poder fer descoberta de llocs turístics per camins preparats a tal fi, en aquells paratges, en qualsevol època de l’any té els seus perills aventurar-se a fer excursionisme per llocs no coneguts, pràcticament no hi ha camins marcats ni mapes detallats, has d’anar en mode explorador-aventura, sense cap mena de cobertura telefònica, ni pobles, benzineres, refugis ni res de res durant centenars de Km, sols natura pura i dura.

Va ser fantàstic veure els estretíssims engorjats que allà en diuen canyons de Marble i Johnston, un munt de glaç i fred. També diversos llacs glaçats, el Louise amb força gent fent patinatge, l'Anna inclosa, Bow, Peyto (preciós), Abraham. El poble de Canmore també és atractiu, situat ben a sota d’una serralada que recorda el Cadí. Un dia vam anar a esquiar a Sunshine, alló sí que és neu pols autèntica!, quin plaer!

Un viatge que recordaré sempre, i el fred també!, en aquell lloc poden estar mig any sempre sota zero, i és habitual arribar fins els -28º o inclús menys. A tenir en conte el jetlag, costa una mica re-habituar el rellotge biològic al horari oficial, son 8 hores de diferència, però val la pena!!.

El carrer principal de Banff

Cascades glaçades al riu Bow al seu pas per Banff

Alguns dels "habitants" de Banff des del bus urbà

I un altre també habitual, esquirols per tot arreu

Marble Canyon

Marble Canyon

Marble Canyon

Johnston Canyon

Johnston Canyon

El riu Bow al seu pas per Canmore

Les "Three Sisters" a Canmore (les tres germanes)

Un ant a prop del riu

El bonic Louise Lake, ara ben blanc enlloc del blau turquesa de l'estiu

Bow Lake

Peyto Lake

Peyto Lake, la foto típica d'aquest llac

Cabres salvatges caminant per el voral esquerra tal com toca, eh!

La Vall Fosca, inici de l'electrificació de Catalunya

 Feia temps que volia anar a veure els estanys de la Vall Fosca, malgrat haver fet ascensions a diversos cims i travesses per tot el que és el Parc Nacional d'Aigües Tortes i Sant Maurici i valls que l'envolten, m'havia quedat aquest racó per visitar, sols n'havia vist alguns de lluny des del cim del Peguera, així que amb la companya d'excursions Victòria, vam anar-hi, i aprofitant el desplaçament, també fer un xic de turisme per els voltants.

Nosaltres pernoctàvem a Espui, per accedir a dalt de la zona lacustre calia pujar amb el telefèric de Sallente i aquest no surt abans de les 8 del matí. Dimarts la méteo preveia mal temps però de bon matí va aguantar, fet que ens va permetre fer part de l'itinerari previst inicialment anant a veure alguns dels estanys més propers però abandonant la idea de pujar fins el port de Dellui pel perill de tempesta, que va arribar just després de la una del migdia.

Malgrat saber que hi restaven abandonades vies de les vagonetes de quan a primers del segle XX es van fer les imponents obres hidràuliques a la capçalera del Flamisell, no sabía que n'hi havia una xarxa tan extensa, realment va ser una feina impressionant en aquells temps, amb recursos molt rudimentaris i en aquells paratges inhòspits.

Cal fer esment que els estanys, inter-connectats entre ells, estaven molt baixos de nivell, l'extrema sequera ha arribat també allà dalt.

El dimecres teníem previst pujar al Montsent de Pallars(2883 m), però com que el temps seguia amb mal pronòstic, per sort ho vam deixar estar i vam canviar-ho per una excursió matinal a la part baixa de la Vall Fosca, del poblet d'Antist al Santa Bàrbara, cim fàcil de 1612 m però que curiosament és un "100 Cims" i que gaudeix de molt bones vistes.

El resultat del viatge no va ser exactament el inicialment desitjat, però amb una mica de flexibilitat vam acabar gaudint-ne força, qui no es conforma és perquè no vol.

Turbina "Pelton" de Capdella, una joia de més de 100 anys que feia electricitat per il·luminar Barcelona 

  

Església de Capdella

El telefèric de Sallente, transformat ara per pujar persones

Embassament artificial de Sallente, la central és de cicle reversible

No son les vies de la R3 de Rodalies, però s'hi assemblen 😄

Estany Tort

Estany Gento

Estany de la Colomina

El refugi de la Colomina

Al fons, el cim del Peguera des de l'Estany Gento

Estany de Mar

Llastres (roques arrodonides i polides per les glaceres)

El petit poblet d'Antist

L'ermita de Santa Bàrbara des del cim

Roca de Sant Gervàs i Pala del Teller, al sud-oest

72è Aplec de Matagalls

Malgrat haver pujat al llarg dels anys un munt de cops a Matagalls, a peu des de Collformic, del Brull, del coll de  Borderiol o de Sant Marçal, però també quan era jove amb moto molts cops (llavors era permès), no ho havia fet mai en la diada de l'aplec, i per mi era inexcusable no fer-ho sent com és, juntament amb Tagamanent, un cim mític per la família Garriga, així que aquest any, vaig afegir-me a un grup de socis del Centre Excursionista Garriguenc per anar-hi.

Sortida de Collformic, pujada per el camí que passa per la font de Matagalls i tornada per un camí que esquiva una mica la forta baixada del Turó Gros i així facilitar el trajecte a un company que tenia certes limitacions. Força gent a dalt, però segons els habituals de l'aplec, molta menys que anys anteriors, feia molta calor i la gent, desprès de les limitacions pel Covid, tenia gana de platja. L'actual bisbe de Vic, Romà Casanova, va pujar-hi a peu, encara té bona edad per fer-ho. Em vaig emocionar molt quan, en acabar la missa, tothom es posa de cara a Montserrat per cantar el Virolai, preciós!

Ara ja he complert amb la tradició de assistir-hi de la gent dels pobles que envolten la muntanya tan glosada pels poetes, com Jacint Verdaguer o Bonaventura Carles Aribau.

El grup a Collformic

Pujant a primera hora

El faig Gros

Arribant al cim

El bisbe comença la missa

La rotllana dels adeus