Cims per la Llibertat (Comabona, 2554m)

Quan a primers d'agost vaig saber que es posava en marxa l'acció reivindicativa "Cims per la Llibertat" en forma d'ascensió simultània a 18 cims, un per cada represaliat, per recolzar els presos i exiliats polítics, vaig apuntar-mi ràpidament; el conèixer a Jordi Turull per la relació que teníem com a veïns a Parets del Vallès m'hi obligava. Al cap de pocs dies, vam rebre al GREC, Club excursionista de la Cerdanya del que soc soci, la petició de la FEEC de si volíem apadrinar la pujada al Comabona pel costat Cerdanya; vam acceptar ràpidament, però van encarregar-me a mi la coordinació de l'operatiu per la meva amistat amb la família Turull.
Dies desprès, vam començar a rebre documentació i dades de la FEEC que representaven una feinada burocràtica terrible, diverses reunions amb els organitzadors, Ajuntaments, mossos, bombers, protecció civil, agents rurals, fer fitxes, registres d'activitat, plans d'emergències, llistat de responsables, previsió d'acte alternatiu per cas de mal temps, etc, vaja, que ni la NASA fa tans papers per anar a la Lluna. Al final, gràcies a l'ajuda dels companys del Centre Excursionista Solsonès que van col·laborar amb nosaltres en la organització, dels voluntaris de l'ANC i ÒMNIUM i naturalment dels del GREC, 37 en total, vam portar a terme amb èxit la pujada al cim del Comabona des del refugi de Prat d'Aguiló pel Pas del Gossolans, més de 500 participants inscrits i uns altres 250 per lliure, i col·locar 199 cotxes a l'estreta pista deixant pas lliure per emergències. Un agraïment personal a tots els que desinteressadament van col·laborar amb mi.
Al cim ens vam retrobar amb la comitiva que feia l'ascensió pel costat Berguedà, donava goig veure aquella gentada (uns 1500 en total) tan ben agermanada i amb un comportament exemplar. La meva filla Marta, ex-companya d'escola i amiga de la Marta Turull, i l'altre filla Anna, van acompanyar-me en aquesta ascensió. Va ser particularment emotiu retrobar-nos al Pas dels Gossolans amb l'esposa i filles d'en JordiTurull i poder abraçar-les. Desprès, parlaments, inclosos un de meu (pobre de mi), els Segadors i altre cop cap avall, feliços d'haver contribuït en una causa justa. L'agraïment que ens donaven els participants al voluntaris va ser molt gratificant, va durar dies aquella emoció.
Segons els organitzadors, a nivell global vam pujar 18500 excursionistes als diferents cims previstos, mai havia succeït un fet igual.

Els voluntaris a la recepció d'inscrits al pavelló de Martinet

 Primers participants esperant validar

La bona feina dels responsables dels aparcaments

Amb el Conseller Puigneró i l'Albert, alcalde de Puigcerdà

 Els voluntaris comencen a pujar amb boira

 Primers participants

El  pas de la cinglera

 Esperant al pas dels Gossolans

 Al cim amb les filles

La família Turull acompanyada d'amics

 L'emotiu acte al cim

Els parlaments

 Precioses imatges dels participants tornant com formiguetes

Comitiva Berguedà

 Comitiva Cerdanya

 Baixant la tartera

A reveure, gràcies

 Els voluntaris de dalt un cop acabat

El President a l'exili penja una foto del Comabona !!

Travessa i cim del Canigó (2784m)

L'últim cap de setmana de setembre, vam anar amb la Marta i l'Anna (filles) a fer una travessa pel massís del Canigó, així, la Marta va veure complert el seu desig de pujar aquest any al Pedraforca i al Canigó; comença a tenir un bon currículum muntanyenc.
Vam anar amb el cotxe des de casa a Puigcerdà fins el refugi de Marialles (1718m), situat en un lloc realment impressionant, voltat d'espectaculars cingles i de preciosos boscos d'abets. A les 9 del matí vam començar a caminar per frondós i bonic bosc que en direcció Est porta cap a la vall de Cadí. Desprès d'intentar negociar amb unes vaques que s'apartessin del camí i ens deixessin passar, (semblaven el govern de Madrid, tossudes i cap negociació), vam aconseguir arribar cap el petit refugi d'Aragó, on vam fer parada pel segon esmorzar. A continuació, ja per vall oberta sense arbres, vam seguir pujant fins arribar sota la tartera que baixa de la Portella de Vallmanya, i començar la pesada pujada amb moltes zigazagues fins plantar-nos al peu de la famosa xemeneia. Mentrestant, els cims Puig dels Tres Vents i del Roc Negre s'havien cobert de boira que s'anava apropant cap a nosaltres. Grimpada fàcil cap amunt, salutació al famós "gendarme" de pedra que vigila la xemeneia, i en poca estona fem el cim de la mítica muntanya, just abans de que la boira ens envolti. Les noies contentíssimes d'haver pujat tan be, jo emocionat per haver-hi pujat per segon cop i tan ben acompanyat, fotos de rigor i baixada cap al refugi de Cortalets (2150m) sense veure res més que el camí, la boira freda i cada cop més espessa ens envoltava de tal manera que no vam veure el refugi fins quan el teniem tan sols a uns 25 metres. Al cap de poc, es va posar a ploure i ja no va parar fins ben entrada la nit.
A diferència del refugi de Pinet (la Pica d'Estats), a Cortalets donen un bon tracte i menjar força acceptable, clar que aquest és accessible amb cotxe i té algunes comoditats que en altres no son possibles.
El diumenge al matí ens llevem amb un cel net i força fred; abaix, tota la plana del Rosselló sota una espessa capa de boira que arriba fins el mar i ens impedeix veure-la. Desprès d'esmorzar i veure la sortida de Sol sobre el mar, a les vuit sortim cap a la cresta del pic Barbet per un camí envoltat de neret, i trobem restes de que ha glaçat a la matinada. La vista sobre la vertical cara Est del Canigó és impressionant passant per aquest camí, i sense arribar a fer el cim del Barbet, a uns 2700m tombem cap a la cara Sud que en poca estona ens deixa a la portella de Vallmanya.
Retrobat el camí de pujada, toca desfer-lo fins arribar altre cop al refugi de Marialles on dinem, i un xic cansats però molt feliços emprenem el retorn fins a Puigcerdà.
Aquest any, he pujat a tres cims mítics de Catalunya, Pedraforca, la Pica d'Estats i el Canigó, bona manera de celebrar que ja tinc 70 anys.

Marialles i els espadats i boscos que l'envolten

Camí pel bosc d'abets

 Muuuu!!

Ja queda menys

El cim i la xemeneia al davant

 El "gendarme"

 Grimpant

Feliços al cim !!

 Bon dia !!

 Cortalets de bon matí

 Ple de neret

Amb el cim del Canigó al darrera

La vall de Cadí des de la Portella de Vallmanya

Pic de Nérassol (2633m)

Amb el grup del GREC, el 22 de setembre vam fer una sortida circular al pic de Nérassol, situat just desprès del coll de Puymorens, amb sortida i arribada a l'Hospitalet-Près-l'Andorre. Érem 16 socis + el guia, en Pere.

Aquest cop venia amb nosaltres un soci que feia temps que no vèiem i que va fer-nos molta alegria de poder tornar a comptar amb ell, en Lluís Estasen, fill del mític escalador i muntanyenc de la primera meitat de segle XX.

Tot just començar a caminar des del Pont de Sta. Suzanne, el punt més perillós de l'itinerari: traspassar la carretera esquivant els nombrosos cotxes francesos que anaven a comprar a Andorra (la pela és la pela, clar que en aquest cas hauriem de dir: le franc c'est le franc).

Tot seguit, vall de Siscar amunt, cascada del Salt del Tauró, cabana de la Vésine, parada pel segon esmorzar, i continuar fins arribar a l'estany de Siscar, sota de l'andorrà Pic d'Escobes. Gir a dreta i pujada cap a la portella de Siscar (2440m), on fem parada. Mentre en Pere, la Lourdes i l'Oscar van a fer una petita escalada al pic de Regalecio que és just a davant, la resta anem en sentit contrari i pugem suaument fins el pic del Nérassol (2633m), que gaudeix de bones vistes cap a Puymorens i la vall del riu de l'Ariège. Un cop tornat tots al coll, dinar, i llavors començar la baixada per la vall de la Vaillette cap a l'estany de Pédourrés (ep! no interpreteu malament aquest nom!), i seguir baixant i baixant fins passar sota el tub de conducció d'aigua de la central hidroelèctrica, per arribar poc desprès altre cop al punt d'inici de l'excursió.

Molt bonica sortida amb un temps magnífic, sol, una mica de calor a baix i  molt bona companyia.

 La vall de Siscar

Al fons al mig, el cilindre i pic d'Escobes

 Pic de Regalecio

Maria Rosa i el Pic d'Escobes

 Amb en Lluís Estasen (fill)

Tota la tropa

Els tres Puigmals

El dijous 20 de setembre, al llevar-me i veure que feia un magnífic dia assolellat, vaig sortir a fer una caminada sense haver-la planificat. Al cotxe vaig pensar: el Puigmal de Llo (2801m) no hi he anat mai, com que queda un xic separat de la carena de l'olla de Núria molta gent l'ignora; dons anem a fer-li una visita.
Vaig pujar-hi des de l'aparcament de l'abandonada estació d'esquí de Puigmal-2000, anar pujant la vall fins arribar al coll que el separa de la carena, i tot seguit fer el cim, gaudir de la bona vista que té sobre la Cerdanya i al tornar al coll, vaig tombar a l'esquerra per anar a veure un altre Puigmal, el del Segre o també anomenat Pic del Segre (2848m), no fos que es posés gelós. Al tornar a ser al coll, per no baixar per on ja havia pujat, vaig decidir pujar el tercer Puigmal, aquest cop el més famós i conegut per tothom, el d'Err (2910m), allà ja hi havia més gent, i seguidament, emprendre el camí que baixa directe cap el fons de la vall a Aiguaneix fins retrobar el cotxe.
Una bona manera d'aprofitar el matí.

Puigmal de Llo

Puigmal del Segre (o Pic del Segre)

 Carena fins el Puigmal d'Err

Dalt del Puigmal d'Err

Pica d'Estats (3143m)

Quinze socis del GREC, Centre Excursionista Cerdanya, acompanyats per en Pere, que exercia de guia oficial, teniem planificat pujar al sostre de Catalunya els dies 1 i 2 de setembre per la vessant francesa, més còmode que per la Vallferrera al estar el refugi a meitat de recorregut. Sempre és una mica aventurat haver de fer la reserva del refugi amb mesos d'antelació i al final dependre de si farà bon temps o no; aquest cop podem agrair a Sant Pere que ens obsequiés amb un temps excel·lent, assolellat i poc fred.
El dissabte vam anar amb els cotxes des de Puigcerdà fins l'aparcament de l'Artigue (1150m), i tot seguit començar a pujar primer per una frondosa fageda i desprès ja per terreny descobert cap el refugi de Pinet (2246m), sempre per un camí amb molta pendent, son 1100m de desnivell en tan sols 5 Km.
El refugi està situat just al costat de l'estany de Pinet, amb bones vistes sobre la vall per la que hem pujat. S'ha de dir que el servei que dona te algunes mancances atribuïbles a poc manteniment: les dutxes no funcionaven perquè un dels tubs d'aportació d'aigua s'havia trencat amb alguna esllavissada i no l'havien arreglat en tot l'estiu, la llum molt escassa, (bateries velles?) l'encenen quan ja t'has menjat el primer plat del sopar sense saber ben be que t'empasses, clar que per veure un plat d'aigua amb quatre miques de verdures flotant val més no mirar. La resta del sopar, acceptable, però l'esmorzar molt pobre; no crec que s'endugui cap estrella Michelin.
El diumenge vam començar a caminar a 1/4 de 8 del matí amb una bona fresca, el camí és més complicat que el de pujada al refugi, molta pedra i en diversos llocs cal ajudar-se de les mans per superar alguns graons; és el que es pot esperar d'un cim que supera els tresmil. Com que el camí va pel fons de la vall, triguem força a rebre l'escalfor del Sol, llavors ja comencem a fer l'habitual striptease, anar treien capes de roba. Quan arribem sota el port de Riufred, els més joves i forts s'avancen i en poca estona fan cim, la resta triguem uns quants minuts més. Al cim, alegria generalitzada, tots els integrants del grup hem pujat sense masses problemes; foto per la posteritat, petons, abraçades i alguna llàgrima d'emoció. Jo dedico el cim al meu pare, que de petits ja va ensenyar-nos a gaudir i estimar la muntanya, i a dos bons amics muntanyencs que van deixar-nos prematurament: en Josep Queralt i en Joan Cucarull (A.C.S.)
Al tornar, passem pel veí pic Verdaguer, tan sols 10 metres més baix que la Pica, i altre cop els més joves s'avancen i aprofiten per pujar el Montcalm (3077m) mentre la resta anem baixant sense pressa i amb precaució a no caure. Un cop ens atrapen, seguim junts fins arribar de nou al refugi. Aquí es divideix el grup, els que treballen dilluns segueixen baixant cap els cotxes, aquest cop pel camí que passa per l'estany Sord, i la resta, els "jubilaos", ens quedem un altre nit al refugi per acabar de baixar dilluns i així dividir en dos els 2000 metres que hi han del cim als cotxes i no fer patir tant les cames.
Per sopar, altre cop el mateix primer plat aigualit i sense llum, què hi farem! L'endemà baixem també per l'estany Sord fins retrobar els cotxes, contents d'haver aconseguit un cim tan emblemàtic, i per acabar-ho de celebrar, ens quedem a dinar, aquest cop be, en un restaurant a Vicdessos, per desprès tornar tranquil·lament fins a casa.
Una excursió que recordaré sempre.

 El logo que vaig preparar per l'ocasió

Aquí comença el camí

La frondosa fageda

 Pic Rouge de Bassies

Anar pujant fort

 Refugi i estany de Pinet

 Les primeres llums del sol arriben als cims

Estany d'Estats (FR)

 Hola !! Soc jo !!

 El pic de Sotllo (3073m)

Ja falta poc, la tenim al davant !!

 La Pica des del Verdaguer

 Estany d'Estats (Cat) i de Sotllo

 El Montcalm (3077m)

 Feliç al cim

Tota la colla a dalt

 Dilluns matí abans de baixar

L'estany Sord