Volta a les Agulles de Montserrat

Aprofitant que es preveien dies amb sol i temperatures agradables, però que a la Cerdanya encara quedava molta neu per fer cims però dolenta per esquiar, deu socis del GREC vam anar a fer una excursió des de Can Massana per la zona de les Agulles fins el Montgròs, l’anada per la Portella, refugi Vicenç Barber i pas del Príncep i la tornada baixant de coll de Porc a buscar el GR de la cara nord i passant per sota la Foradada.És un itinerari molt bonic i espectacular per camins típicament montserratins, recargolats, amb pujades i baixades constants, però que a conseqüència de les pluges i del pas de molta gent s’ha anat erosionant força i dificulta la marxa, a més dels llocs on sempre ha calgut ajudar-se de les mans en petites grimpades.Malgrat que qui havia proposat la sortida era jo, la coneixia d’haver-la fet un parell de cops uns anys enredera, la participació d’en Lluís Estasen (fill) va anar de meravella per no haver de preocupar-me fent el paper de guia, ja que ell té la muntanya gravada al cervell i ens va delectar amb moltes explicacions i assenyalant les roques amb el seus peculiars noms.Les dades aproximades son: 12,5 Km, 750 m de desnivell acumulat i unes 6 h de marxa, sembla molt lent però Montserrat demana posar atenció, no pots badar, hi ha un parell de llocs un xic delicats on una cadena donaria seguretat. Una sortida per terreny diferent del nostre habitual pirinenc en que tots vam gaudir del dia i de la muntanya de la Moreneta.

Pujant la Portella

Zona d'Agulles des del Montgròs

La Salamandra, i al darrere, Sant Geroni

Cara nord passats els Frares Encantats

La Foradada i la Cadireta

Per la vall d’Èvol (Conflent)

Bonica excursió feta amb la colla francesa de Cerdagne-Rando, perfecte per fer en època hivernal, entre uns 800 i 1700 m d’alçada i en una vall encarada al sud, ben assolellada i poc innivada.

Distància: 15 Km; desnivell: 900 m; temps: 7 h aprox.

Sortida una mica més amunt del típic poblet d’Èvol, en el lloc on comença el camí que puja a la petita capella de St. Etienne i seguidament a les runes del castell. El camí segueix pujant dret amunt primer per bosc amb vegetació típicament mediterrània d’alzines, i desprès ja sense bosc entre molts matolls, possiblement conseqüència d’un antic incendi. Passades les runes del cortal del Rous, va tombant cap a l’esquerra, i en un punt enlairat amb molta vista trobem a pocs metres sota del camí una antiga construcció, una gran cabana de pedra seca que val la pena visitar, el "cortal Llougna" (cortal Llunyà); està en força bon estat, disposa de quatre grans estances entre gruixudes arcades que sostenen el sostre, petites obertures de ventilació i lloc per fer foc.

Tot pujant, vam veure una colla d’isards que estaven en un punt on brollava aigua i que van marxar ràpidament.

Seguint el camí, poc desprès trobem una ample pista entre bosc de pi rajolet que ja sense guanyar alçada, ens va endinsant cap el fons de la vall en direcció nord. Arriba un punt en que una fita assenyala la drecera que porta directa de baixada al petit refugi de la Molina, situat en un gran prat al costat del torrent, zona idònia per fer el pícnic.

La tornada la vam fer seguint el bonic camí ramader del fons de la vall, sempre al costat del rierol d’Èvol, que cada cop va portant més cabal i fent petits saltants. Aquest camí havia de ser molt important fa anys, hi trobem diverses restes de construccions, cortals i cabanes, ja enrunades, i son molt visibles els marges de pedra seca, trams de camí empedrat i també algun pont de pedra. Destaca la vistosa formació rocosa de les Agulles (o Roc dels Moros) en un meandre del torrent. En alguns llocs, les tarteres de pedra han envaït una mica el camí, antigament les aprofitaven per extreure’n la pedra per fer construccions en els veïns pobles del Rosselló.

Un cop passat el veïnat de Thuir d’Èvol, en pocs metres tornem a ser al lloc d’inici, una sortida que he trobat força interessant.

El poble d'Èvol, amb el campanar

Vegetació mediterrània, alzines

Isards

El cortal Llunyà

Prat al refugi de la Molina

Rierol d'Èvol

Les Agulles

Pont Llabeja, de pedra seca

El camí ramader

Amb els enginyers a l’Alta Garrotxa

Amb els meus amics del Grup de Muntanya d’Enginyers de Barcelona, vam anar a fer una excursió a l’Alta Garrotxa, concretament de Sadernes a Talaixà, Sant Aniol d’Aguja i tornada pel camí que segueix la riera de Sant Aniol, una molt bonica caminada per uns llocs plens d’engorjats, cingleres, espessos boscos i camins no massa fàcils, però sorprenentment habitats fins fa pocs anys en llocs inhòspits per gent molt forta i valenta.

Vam ser 32 participants els que compartírem aquesta jornada amb bon sol i temperatura agradable, gaudint dels boscos de tardor i del paisatge, sempre sota la mirada del Puig Bassegoda.

Cal esmentar la reconstrucció que està fent la gent del Centre Excursionista de Banyoles de la casa-refugi de Sant Aniol, amb aportacions monetàries de voluntaris i portant tot el material de construcció a peu des de bastant lluny; es mereixen el nostre reconeixement.

Actualment, aquesta zona de Sadernes és un lloc força concorregut, ja que hi va molta gent a fer barranquisme i escalada.

Qui no coneix aquests indrets, no sap el que es perd, val la pena fer un esforç i anar-hi, no en sortirà defraudat.

Profunda riera de Sant Aniol d'Aguja

 Els ponts antics, ben dimensionats, no se'ls enduen les riuades

El Puig Bassegoda sempre present

 El llogaret de Talaixà amb l'ermita

Espessos boscos d'alzines

Llegenda habitual en un cingle: "el Salt de la Núvia"

 Restes de perxades de castanyer

  Llocs molt humits plens de molsa

L'ermita de Sant Aniol d'Aguja, al costat de la riera

 El gorg Blau, una mica més amunt de Sant Aniol

Colors de tardor i aigües cristal·lines

Els colors de la tardor

La tardor per mi és, de llarg, la millor estació de l'any.
Els colors dels boscos, les llums del capvespre, el cruixir de les fulles seques al trepitjar-les, el còmode jersei que t'abriga, el fred que et fa tornar a casa aviat, . . . . No sé altre forma d'expressar el que sento en aquesta època de l'any, en que a vegades una certa tristor o melancolia s'apodera de mi i sovint em fa caure alguna llàgrima, llàgrima amb sensació de benestar, però.
Aquest cop, enlloc de parlar d'excursions, he volgut fer un homenatge a la tardor amb unes quantes fotos fetes al bosc de la Grebolosa, a Vernet les Bains, i a les valls d'Angostrina, d'Orlu, Campcardós, Ax les Thermes, Ordesa i Pineta.

Colors de Nadal amb aquest boix Grèvol