En Jaume i les muntanyes: El Grup de Muntanyisme d'Enginyers al Salvaguardia

Aquest any 2015 la sortida del juliol ha estat al Salvaguardia, de 2738m, a la vall de Benás (abans en deia'm Benasque), un cim fronterer davant mateix de la Maladeta. Com que cau lluny de Barcelona, es va planificar una sortida de 2 dies i mig. Aquest cop la família Garriga és nombrosa, el meu cosí Jordi, la seva filla Meritxell i el cosí Salvador Molins també vénen.

Vam arribar al cap vespre a l'hotel de Llanos del Hospital, molt maco i ben decorat amb escultures i plafons de fusta. El sopar, més sofisticació i qualitat que no pas quantitat, crec que sent una base d'excursions hauria de ser més energètic i abundós.

L'endemà al matí, desprès d'esmorzar, sortim en direcció la Besurta, pel camí trobem les senyals d'una gran allau que ha destrossat una bona part de bosc i que ha arribat fins baix el pla. Prenem el camí de les Marrades que ens porta fent ziga-zagues cap el port de Benás (2445m), punt molt important de pas a França. Allí es queden alguns membres de la colla que havien decidit fer «la mitja» com diuen els de Granollers referint-se a la mitja marató que fan cada febrer, vull dir que no passaven a França i s'entornaven a dormir a Llanos del Hospital. També es queda el coordinador de la sortida, en Josep Mª Grau, que no es troba gaire be. La resta acabem de pujar i fem cim, un dia soleiat que ens permet veure moltíssims cims, des del Vignemale, Posets, Maladeta i Aneto, la Forcanada, etc. Per no perdre la costum, França tapada amb un llençol de boira, com si no hi fos.

Al tornar al coll, el cosí Salvador fa un parell de caigudes que el deixen un xic tocat, però continuem i emprenem la baixada cap a França per un camí ben arreglat però que és una ziga-zaga contínua, parem a dinar al costat del petit refugi de Vènasque, continuem baixant amb les ziga-zagues de costum i ens endinsem a la boira, que no ens deixa fins ser al fons del tot de la vall, quan ja quasi som a l'Hospice de France, situat en un paratge molt bucòlic i verd a uns 1300m d'alçada, on sopem i dormim força be.

L'endemà, hi ha quatre baixes, en Salvador M. i tres més que tornen amb en Josep Mª Grau que ha vingut amb cotxe fins allà des de Llanos del Hospital. La resta, emprenem el bonic camí de l'emperatriu cap a la vall de la Glère, en un lloc ja trobem senyals d'una allau que havia baixat fins aquest camí; quan arribem a la vall, entre una espessa boira trobem el camí destrossat per les allaus. En Miquel rellisca amb la pissarra molla i bruta de fang i es fa mal al turmell, l'embenem amb cura i comença a tornar poc a poc cap al refugi amb la Vero. La resta intentem seguir, però més enllà trobem unes congestes de glaç de uns 3m d'alçada que han baixat fins baix de tot i que ens priven d'avançar. Un francès que coneix el terreny ens diu que sense grampons ni piolet no passarem, i que a dalt hi ha forces desprendiments, que és perillós. Total, que tornem cap al refugi, atrapem en Miquel i la Vero, i llavors hi ha divisió d'opinions, tornar altre cop pel coll de Benàs o amb taxi. Jo estic prou be per tornar caminant, però crec que per alguns pot ser massa, aquest matí hem caminat en va 4 hores i el cansament pot provocar caigudes. Un grup emprèn camí de tornada a peu, en Xavi Delclòs diu que es queda i s'epabilarà sol (o això entenem nosaltres) i els desertors, en Miquel i la Vero, la Victòria, en Javier Santos i jo baixem fent autostop fins Bagnères de Luchon per cercar un taxi que ens dugui altre cop a l'hotel de Llanos, missió impossible, els francesos estan dinant i no responen. Jo truco a casa i els demano un telèfon de taxi de Viella, cap problema, en 40 minuts el tenim allà, un parell d'hores de cotxe i altre cop som a Llanos del Hospital. Recollim i a cap a casa. Al final, l'accident d'en Miquel ha resultat una trencada del peroné, mala sort, qüestió de recuperar-se per tornar-hi.

Opinió meva, la organització va confiar massa en que l'any anterior el camí estava be, uns dies abans s'havia de fer un reconeixement del camí o preguntar als guies de França com estava la zona per evitar sorpreses com la que ens vam trobar, el Pirineu és el Pirineu.