En Jaume i les muntanyes: Travessa i cim del Canigó (2784m)

L'últim cap de setmana de setembre, vam anar amb la Marta i l'Anna (filles) a fer una travessa pel massís del Canigó, així, la Marta va veure complert el seu desig de pujar aquest any al Pedraforca i al Canigó; comença a tenir un bon currículum muntanyenc.
Vam anar amb el cotxe des de casa a Puigcerdà fins el refugi de Marialles (1718m), situat en un lloc realment impressionant, voltat d'espectaculars cingles i de preciosos boscos d'abets. A les 9 del matí vam començar a caminar per frondós i bonic bosc que en direcció Est porta cap a la vall de Cadí. Desprès d'intentar negociar amb unes vaques que s'apartessin del camí i ens deixessin passar, (semblaven el govern de Madrid, tossudes i cap negociació), vam aconseguir arribar cap el petit refugi d'Aragó, on vam fer parada pel segon esmorzar. A continuació, ja per vall oberta sense arbres, vam seguir pujant fins arribar sota la tartera que baixa de la Portella de Vallmanya, i començar la pesada pujada amb moltes zigazagues fins plantar-nos al peu de la famosa xemeneia. Mentrestant, els cims Puig dels Tres Vents i del Roc Negre s'havien cobert de boira que s'anava apropant cap a nosaltres. Grimpada fàcil cap amunt, salutació al famós "gendarme" de pedra que vigila la xemeneia, i en poca estona fem el cim de la mítica muntanya, just abans de que la boira ens envolti. Les noies contentíssimes d'haver pujat tan be, jo emocionat per haver-hi pujat per segon cop i tan ben acompanyat, fotos de rigor i baixada cap al refugi de Cortalets (2150m) sense veure res més que el camí, la boira freda i cada cop més espessa ens envoltava de tal manera que no vam veure el refugi fins quan el teniem tan sols a uns 25 metres. Al cap de poc, es va posar a ploure i ja no va parar fins ben entrada la nit.
A diferència del refugi de Pinet (la Pica d'Estats), a Cortalets donen un bon tracte i menjar força acceptable, clar que aquest és accessible amb cotxe i té algunes comoditats que en altres no son possibles.
El diumenge al matí ens llevem amb un cel net i força fred; abaix, tota la plana del Rosselló sota una espessa capa de boira que arriba fins el mar i ens impedeix veure-la. Desprès d'esmorzar i veure la sortida de Sol sobre el mar, a les vuit sortim cap a la cresta del pic Barbet per un camí envoltat de neret, i trobem restes de que ha glaçat a la matinada. La vista sobre la vertical cara Est del Canigó és impressionant passant per aquest camí, i sense arribar a fer el cim del Barbet, a uns 2700m tombem cap a la cara Sud que en poca estona ens deixa a la portella de Vallmanya.
Retrobat el camí de pujada, toca desfer-lo fins arribar altre cop al refugi de Marialles on dinem, i un xic cansats però molt feliços emprenem el retorn fins a Puigcerdà.
Aquest any, he pujat a tres cims mítics de Catalunya, Pedraforca, la Pica d'Estats i el Canigó, bona manera de celebrar que ja tinc 70 anys.