En Jaume i les muntanyes: D’Aiguafreda a la Calma i Tagamanent, "la meva muntanya"

Excursió amb un grup d’amics per els territoris dels meus avantpassats, uns llocs que he trepitjat moltes vegades però moltes menys del que van fer els meus besavis al segle XIX en el seu dia a dia quotidià.

Sortida des de l’entrada d’Aiguafreda i pujada cap a l’Avencó per la seva riba dreta (pujant és esquerra) fins l’ermita de Sant Salvador. Al primer pont, baixada a la llera del riu per endinsar-nos seguidament a dreta per la riera de la Figuera, un lloc força interessant i poc conegut, ombrívol, ple de molsa i alzinar molt espès, els seus gorgs els aiguafredencs els anomenen "el paradís". Desprès d’una estona de seguir un xic elevats la riera, el camí gira sobtat i puja a trobar la carena de Fondrats, llavors el camí ja és assolellat i en pujada continuada ens arribem a les runes del que havia estat la casa de Fondrats, convertida avui dia en una explotació ramadera amb vaques al igual que ha passat en el contrafort següent a la Codina, la casa natal de la meva besàvia.

Seguint ja més per prats que por bosc, arribem a la següent masia, el Bellit, ara habitada en part per uns masovers on hi tenen xais, cabres, oques i gallines. Aquesta masia deu ser, juntament amb la del Clot de la Mora, les dues úniques habitades en aquest vessant del Pla de la Calma en l’actualitat. Des d’aquests dalts, les vistes ja son impressionants, tot Osona, Bertí i fins el Pirineu. La següent masia a trobar-nos és l’Agustí, edifici molt gran restaurat i ara pertanyent al Parc Etnològic de Tagamanent, i l'última i propera masia és el Bellver, ara restaurant ecològic i de Km-0 en caps de setmana.

Al collet de Sant Martí, pujada opcional però obligada al turó de Tagamanent, també amb molt bones vistes sobretot cap el Vallès Oriental. Uns moments de relax i de comentar anècdotes familiars dels avantpassats succeïdes en aquest lloc, on a més de l'Església, ara s’hi han trobat restes d’un antic castell, era impossible que en un turó elevat i amb tanta vista a l’antigor no n’hi hagués hagut un de castell.

Finalment, baixada cap a Aiguafreda seguint el GR5 passant per Puig-agut i la font Amargosa, ara ben seca, fa 40 anys rajava sempre, molt cops m’hi parava a beure quan voltava per aquests llocs, en aquest cas ens ha tocat beure’ns una bona cervesa al poble, en la mereixíem. Ah!, i potser el millor moment de la sortida ha estat cap al final de la baixada trobar-me una coneguda (o amiga?) d'Aiguafreda que pujava cap a Tagamanent a fer cames 😉.