dimecres, 27 de juny del 2018

Les falles al Pirineu


Aquest any, la nit de Sant Joan he anat a veure les falles a Andorra la Vella, tercera versió diferent d’aquesta tradició ancestral i que junt amb totes les del Pirineu, van ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Fa uns anys havia vist les de Boí, també pel solstici d’estiu, i des que visc a Puigcerdà que vaig a veure les de Bagà al Berguedà, però aquestes son la vigília de Nadal, al solstici d’hivern. Les falles o torxes grans, a cada lloc les fan diferents:
A Boí consten d’un bastó gruixut amb quatre o cinc trossos de llenya gruixuda lligats al extrem superior, per tant, pesen bastant, però un cop enceses cremen fort, i les baixen corrent de dalt la muntanya; quan son al poble, les apilen en una gran foguera.
Les de Bagà (i també la veïna Sant Julià de Cerdanyola) pesen menys, ja que son com un puro d’entre 1,5 i 2,5 metres d’alt i d’un pam de diàmetre aproximadament fet amb herba Gatosa (Cephalaria leucanta) ben lligada que recullen pocs dies abans al bosc. Quan baixen de la muntanya per un corriol bastant dret, han d’anar brandant les falles perquè no s’apaguin, ja que l’herba no massa seca i apretada s’apagaria; al arribar a la plaça, els més valents se les passen llençant-les enceses, i acaben fent fogueres, lògicament entre una gran fumera; llavors tothom canta la tonada: "Fia-faia, fia-faia, que Nostre Senyor ha nascut a la paia!"

Les d’Andorra, antigament eren fetes amb un bastó de boix i uns fulls d’escorça de bedoll doblegat clavats a l’extrem, però com que l’encesa i recorregut es fa dins del casc urbà, embrutaven els carrers amb resina que costava molt d’eliminar; actualment son una gàbia de tela metàl·lica de galliner plena d’un paper especial ecològic que els hi fan a Capellades, i penjat a l’extrem d’una cadena. Un cop enceses, les van fent voltar sense parar en tots sentits mentre ballen al so de grallers, tabals i sac de gemecs. Aquest any van convidar tres representants d’uns pobles d’Escòcia on, curiosament, també fan falles pel solstici d’hivern.

Detall de les falles de Boí

Falles de Boí

 Fia-faia a Bagà

Fia-faia a Bagà

Detall de les falles d'Andorra

Falles d'Andorra

Bateig de nou faller amb una falla tradicional

Falles actuals d'Andorra

dijous, 14 de juny del 2018

Cogulló d'Estela i roc d'Auró


Des que visc a Puigcerdà, al tornar amunt per la C16, en apropar-me a Berga sempre em fixava en un cim molt punxegut que surt per sobre les muntanyes del Santuari de N. Sra. de Queralt. Desprès de conèixer el seu nom, el Cogulló d’Estela, i cercar-ne itineraris per pujar-hi, al final l’he conquerit, però també un altre que li fa companyia, el Roc d’Auró.
S’ha d’anar per la carretera direcció Rasos de Peguera i, a Espinalbet, agafar una pista asfaltada que porta fins el Santuari de N. Sra. de Corbera (1418m), on comença l’excursió. També es pot pujar des del mateix nucli d’Espinalbet (1250m) pujant primer pel GR-107 i desprès pel PR C-73 fins el Santuari.
El camí és molt frondós i bonic, però també costerut, no dona gaire temps a recuperar aire, passa per Can Deu, la font de la Curta, i entre bosc i algunes clarianes molt verdes, seguint les nombroses fites he arribat al Coll d’Estela, amb font i rètol inclòs. D’aquí al cim queda molt poc camí, però no pas fàcil: segueixo el tancat del bestiar, al cap de poc el camí comença a tenir graons, més endavant cal pujar unes roques amb l’ajuda d’un cable (deixo abans els bastons per recuperar-los a la baixada), desprès per dins d’una estreta esquerda molt dreta, llavors el camí comença a ser un xic aeri i cal posar atenció a no ensopegar, i en quatre passes més arribo al cim (1862m), on gaudeixo d’unes fantàstiques vistes sobre mitja Catalunya; realment valia la pena pujar-hi, m’ha agradat molt.
Un cop desfet el camí i tornat al Coll d’Estela, he seguit recte cap a sota del Roc d’Auró seguint els rètols i fites; aquest cim rocós també té un punt amb ajuda per pujar, una cadena, realment prescindible, no té gaire complicació arribar a dalt (1940m). Aquí la vista també es magnífica, tenint al davant mateix el cim que abans he pujat.
Torno enredera fins trobar el camí que fent una curta volta, em porta a la veïna Torreta dels Enginyers (1985m), punt culminant d’aquesta excursió, on hi ha unes antenes i repetidors, i des d’on es veu a sota tot l’itinerari que he fet.
La tornada l’he fet pel Coll dels Rasets, coll de Tagast i baixant pel PR C-73 que a mig camí enllaça amb el de pujada.
Les muntanyes del Berguedà son maquíssimes, sempre amb vistes espectaculars. És un terreny molt trencat, amb grans desnivells, crestes, cingleres, cims, boscos frondosos i verds prats, surgències d’aigua, bolets, petjades de dinosaures, etc; què més es pot demanar?

Els cims des del Santuari de N. Sra. de Corbera

El Cogulló d'Estela

La dreta i estreta esquerda

El cim del Cogulló

Roc d'Auró


Cadena


El Cogulló des de l'Auró; al fons el Bages, Montserrat, La Mola, etc.


Coll de Tagast; al fons, Tossa d'Alp, Puigllançada i Puigmal (amb neu)


Embassament de la Baells i serra de Picancel; Berga i el Santuari a sota


El Port del Compte


dijous, 8 de març del 2018

75 aniversari de l'estació d'esquí de la Molina


Aquest any 2018 va de commemoracions de les estacions d’esquí Ceretanes; el gener ja van començar les commemoracions dels 50 anys de la Masella, i la Molina, que és la l’estació d’esquí pionera a Catalunya i bressol de l’esquí català, aquest any en fa 75, i segueix molt jove i activa, a ella no li passen els anys, al contrari.
El passat dissabte 3 de febrer hi vaig anar a esquiar ben acompanyat per les tres filles esquiadores, Núria, Anna i Marta (la Carme diu que això no és per ella); al matí es celebrava el Campionat del món de Snowboard a la zona de l’Alabau, mentre que a la tarda, a l’hora de plegar, gran concert de celebració amb un molt bon grup musical: els amics de les arts, dels que l’Anna és gran admiradora. Vam gaudir molt de la neu i, al acabar, de les cançons tan peculiars d’aquest grup, amb una gran assistència de públic. Al finalitzar, enlloc de les 75 espelmes van fer un castell de focs artificials, perfecte.
El poder compartir amb les filles una jornada tan especial, em va omplir de goig i d’emoció pel fet de poder participar en el 75è aniversari de un espai de lleure i d’esport tan important i emblemàtic com és la Molina.

Cartell d'aniversari

Primers remuntadors

Esquiadors amb samarreta "térmica". Això que duen penjat, és el "forfait" o una corbata?

 Ben acompanyat al telecadira

La Marta i l'Anna

El concert a punt de començar


dimarts, 13 de febrer del 2018

Temps de raquetes


Amb la quantitat de neu caiguda a la Cerdanya en diversos episodis aquest començament d'any 2018, calia aprofitar-ho, i és el que he fet. El passat dia 5 de febrer, amb 42 cm de neu acabats de caure al carrer, vaig estar temptat de posar-me les raquetes per anar a fer unes gestions pel poble, i em penedeixo de no haver-ho fet, les llevaneus tot just es posaven a treballar i caminar pel poble no era fàcil.


COSTES DE L'HUGUET
El 14 de gener, ningú, apart de mi, s’havia inscrit a una raquetada amb el GREC, però jo no vaig abandonar i vaig gaudir de molta neu a la zona de les Costes de l’Huguet, entre les pistes de l’Alabau de la Molina i el Coll de la Creueta. M’enfonsava molt amb la neu acabada de caure, però valia la pena anar-hi, feia goig veure els arbres carregats de neu.

 Al fons, el coll de la Creueta

 Al fons, vall de Puimorens,el Carlit i els Perics





TURÓ DEL GINEBRAR
El 27 de gener, amb les meves filles Anna i Marta vam anar a pujat el turó del Ginebrar, davant de les pistes de l’Alabau, aquest cop amb un sol radiant i magnífiques vistes als quatre vents. Curiós el que fa el vent amb la neu a la carena, una mena de petites dunes amb formes força rares; observant be, vaig descobrir el motiu del perquè es fan.

 A l'esquerra, pistes de la Molina i la Tossa d'Alp

 El vent amb les pedres de la carena crea turbulències que fan formes rares a la neu

 La Marta, jo i l'Anna prenent el bon sol

ESTANY DE MALNIU
El 31 de gener, vaig anar tot sol del refugi de Malniu fins l’estany del mateix nom, allà hi havia passat gent i el camí era força traçat i la neu més assentada; també un matí ben assolellat i agradable.

 Un gruix de neu fantàstic

 L'estany de Malniu preparat per jugar-hi a hoquei-gel

Al fons, el Puigmal


PALAU DE CERDANYA
L’11 de febrer, amb les filles Carme, Núria i el seu marit Joan, malgrat un dia gris, vam aprofitar una finestra de temps més estable per anar a Palau de Cerdanya i pujar pel torrent de l’Aragó fins prop del mas Tartas, naturalment amb molta neu.

Anem de passeig . . . 


La Cerdanya mig emboirada i blanca de dalt a baix


CAP DE REC - SERRA DELS GALLS - PRAT DE LA RIBA
El 24 de febrer, el Grup de Muntanya dels Enginyers Industrials van venir a la Cerdanya a fer l’habitual sortida amb raquetes de cada any; naturalment vaig anar-hi, aquest cop ben acompanyat per dues de les filles, l’Anna i la Marta, el meu germà Francesc i cosí Jordi. Vam ser 28 animosos caminants/es que vam anar des de Cap de Rec (1950m), passant per la cabana dels caçadors, serra dels Galls, on alguns afortunats companys van poder veure un gall fer, i prat Castilló fins dalt del prat de la Riba a 2350m d’alçada, des d’on es gaudeix d’unes molt bones vistes sobre la vall de la Llosa, de la Muga, el Cadí i bona part de la Cerdanya. Molta neu, bon temps i bona companyia durant els 12,5 Km de recorregut i 400m de desnivell. 


Per la cabana dels caçadors



Quin gruix de neu sobre el torrent !!


El pic de la Muga just al davant

La Portella Blanca d'Andorra al mig i Pics de Fontnegra al fons


Amb les filles

GUILS DE CERDANYA
El dijous 12 d'abril, cinc integrants del grup de muntanya d'enginyers, vam decidir aprofitar la gran quantitat de neu caiguda per fer una última sortida amb raquetes. Vam intentar anar de l'estació de fons de Guils fins el refugi de la Feixa pel GR11 i tornar seguint en part la pista de fons. He dit "intentar", perquè el gruix de neu verge acabada de caure oscil·lava entre els 40 i 50 cm, en alguns llocs encara mes, i això feia la progressió molt lenta i pesada, ja que ens enfonsàvem més d'un pam malgrat les raquetes. A meitat del recorregut, en un lloc amb grans vistes sobre la Cerdanya, vam decidir que ja n'hi havia prou de cansar-nos obrint traça i tornar pel mateix lloc on havíem pujat. Malgrat no haver aconseguit el nostre objectiu, gran satisfacció per haver gaudit d'aquells llocs tan blancs i que ningú havia trepitjat encara. Vam aprofitar que el bar de l'estació de Guils encara era obert per dinar-hi tranquil·lament assentats (desprès de treure la neu de taules i cadires, clar) tot prenent el sol.
Ara, a guardar raquetes fins la propera temporada, a veure si és tan bona com aquesta del 2018.

Muntanyes de neu verge per trepitjar


La Cerdanya a sota


Els arbres carregats de neu a tope


Fem cara de contents

La terrassa de l'estació de Guils (a 1900m)