En Jaume i les muntanyes

dijous, 22 de juny del 2023

Bufadors d'en Beví

Els Bufadors d'en Beví estan en un lloc ensotat darrera d'una petita serra del mateix nom que per la cara nord té un petit cingle vertical, cosa que fa que a sota estigui sempre ombrívol i humit, a més de que hi ha diversos forats, alguns de grans, per els que depenent de l'època de l'any i de la meteorologia, hi surt un lleuger aire fresc, d'aquí el nom de Bufadors. Els arbres lògicament son molt alts, han d'anar a cercar la llum de la que els priven les parets rocoses, i com és natural, amb aquestes condicions la molsa ho recobreix tot. Amb aquestes condicions, el lloc presenta un aspecte un xic misteriós, com de película, sembla que per qualsevol lloc hagin de sortir gnoms, follets o d'altres personatges mitològics.

L'excursió sortint del castell de Montesquiu és bastant fàcil, una matinal que val la pena fer per descobrir aquest lloc tan peculiar.

El castell de Montesquiu, lloc de sortida i arribada més habitual

La serra dels Bufadors cara sud

Vista des del collet al traspassar la serra

Pujant paret a la recerca de la llum

Un dels diversos forats que bufen

Sota les parets

dimecres, 5 d’abril del 2023

Serra de Busa i el Capolatell

A primers d'abril del 2023, amb companys del C.E. Garriguenc vam fer una excursió circular a aquesta serra enfilada dalt de cingleres on el 2011 jo ja n'havia organitzat una de lineal per els enginyers amb final a l'embassament de la Llosa del Cavall.

La serra de Busa està carregada d'història, als seus peus, a Sant Leïr de la Vall d'Ora, hi ha el monòlit que recorda que allà va ser ferit de mort el 897 el compte Guifré I el Pelós en una batalla contra els sarraïns. També val la pena visitar en aquest lloc les dues serradores que mogudes per la força de l'aigua feien fusta aprofitant els extensos boscos propers.

A principis del segle XIX, en la seva lluita contra les forces napoleòniques, les forces resistents regulars i populars catalanes tenien dalt del pla de Busa un bon lloc per resguardar-se i també tancar als presoners francesos a l'extrem de ponent en el tossal anomenat Capolatell o Presó de Busa; en aquest lloc absolutament inaccessible, hi feien passar als presoners per uns troncs que desprès enretiraven, allà quedaven abandonats a la seva sort sense menjar, aigua, ni lloc per resguardar-se, molts es llençaven daltabaix desesperats, deien que renaixerien a París; les guerres totes son cruels.

Aquest cop hem pujat per l'escala i canal equipada de Busa, ascensió divertida però que a segons qui no aniria bé de fer, cal una mica d'agilitat. Dalt del gran pla, en aquests 12 anys hi ha hagut canvis, la masia de la Bartolina ara és una casa de turisme rural ben equipada, i la de la Vila resta tancada i sense el curiós rellotge de sol que hi havia; una gran pèrdua.

Desprès de visitar el Capolatell, des d'on es pot gaudir de grans vistes sobre el Port del Comte, embassament de la Llosa del Cavall, Santuari de Lord, Serra del Verd i inclús Pedraforca, tornada per l'extens pla i pronunciada baixada per el grau de les Collades cap a Sant Pere de Graudescales, gran església romànica del segle X en planta de creu llatina i tres àbsis restaurada el 1956. Desprès, sols quedava tranquil·lament tornar a Sant Lleïr seguint el curs del riu de la Vall d'Ora, una bonica caminada d'uns 21 Km i més de 900 m de desnivell.

Monòlit de Guifré I el Pelós

Les serradores, amb la roda que les accionava

L'escala

Canal equipada

Les cingleres

Una zona del pla de Busa

Serra del Verd i Pedraforca

Port del Comte, Sant Llorenç de Morunys i embassament de la Llosa del Cavall

Rellotge de sol avui dia desaparegut (veure entrada al blog de febrer-2022)

Sant Pere de Graudescales

diumenge, 11 de desembre del 2022

Les Rocalloses canadenques, Parcs Nacionals de Banff i Jasper

La meva filla Anna és des de juliol al Canadà per fer immersió lingüística en anglès, i com que es va instal·lar a les Rocalloses, ja vaig tenir excusa per fer allò que en deien els nostres avant-passats, "cruzar el charco", però volant, no pas nedant, eh!

Desprès de parar-me a fer turisme un parell de dies a Mont-real aprofitant l’escala dels vols, altre cop avió fins a Calgary on m’esperava l’Anna per anar cap a Banff on viu actualment, un poble plenament turístic situat entre precioses muntanyes calcàries d’entre 2500 i 2900 m d’alçada, rius, llacs glaçats, cascades, glaceres i tota mena d’animals salvatges: esquirols, cabres salvatges, ants, cérvols, ossos i inclús algun puma. Per sort, com que era a meitat-finals de novembre, ens vam estalviar l’ensurt de trobar-nos amb ossos que n’hi ha bastants, ja hibernaven, allà la gent porta un spray anti-ossos quan va a muntanya, en venen a totes les botigues, súpers inclosos.

Amb tot nevat i glaçat, sols vam poder fer descoberta de llocs turístics per camins preparats a tal fi, en aquells paratges, en qualsevol època de l’any té els seus perills aventurar-se a fer excursionisme per llocs no coneguts, pràcticament no hi ha camins marcats ni mapes detallats, has d’anar en mode explorador-aventura, sense cap mena de cobertura telefònica, ni pobles, benzineres, refugis ni res de res durant centenars de Km, sols natura pura i dura.

Va ser fantàstic veure els estretissims engorjats que allà en diuen canyons de Marble i Johnston, un munt de glaç i fred. També diversos llacs glaçats, el Louise amb força gent fent patinatge, l'Anna inclosa, Bow, Peyto (preciós), Abraham. El poble de Canmore també és atractiu, situat ben a sota d’una serralada que recorda el Cadí. Un dia vam anar a esquiar a Sunshine, alló sí que és neu pols autèntica!, quin plaer!

A destacar els llarguissims trens de mercaderies d'uns 2 Km de llargada que passen per aquest lloc, dues brutals màquines dièsel al davant i una o dues a mig comboi, impressionants! Un altre aspecte que vaig observar és l'absència de guarda-rail a les carreteres, tenen amplies zones lliures als costats vorejades amb filat metàl·lic espès i resistent, allà el perill és la quantitat d'animals salvatges lliures que les podrien envair, sovint hi ha passos inferiors i ponts naturalitzats perquè puguin traspassar els animals.

Un viatge que recordaré sempre, i el fred també!, en aquell lloc poden estar mig any sempre sota zero, i és habitual arribar fins els -28º o inclús menys. A tenir en conte el jet-lag, costa una mica re-habituar el rellotge biològic al horari oficial, son 8 hores de diferència, però val la pena!!.

El carrer principal de Banff

Cascades glaçades al riu Bow al seu pas per Banff

Alguns dels "habitants" de Banff des del bus urbà

I un altre també habitual, esquirols per tot arreu

Marble Canyon

Johnston Canyon

El riu Bow al seu pas per Canmore

Les "Three Sisters" a Canmore (les tres germanes)

Un ant a prop del riu

El bonic Louise Lake, ara blanc i glaçat enlloc del blau turquesa de l'estiu

Bow Lake

Peyto Lake

Peyto Lake, la foto típica d'aquest llac

Cabres salvatges caminant per el voral esquerra tal com toca, eh!

dimecres, 24 d’agost del 2022

La Vall Fosca, inici de l'electrificació de Catalunya

Feia temps que volia anar a veure els estanys de la Vall Fosca, malgrat haver fet ascensions a diversos cims i travesses per tot el que és el Parc Nacional d'Aigües Tortes i Sant Maurici i valls que l'envolten, m'havia quedat aquest racó per visitar, sols n'havia vist alguns de lluny des del cim del Peguera, així que amb la companya d'excursions Victòria, vam anar-hi, i aprofitant el desplaçament, també fer un xic de turisme per els voltants.

Nosaltres pernoctàvem a Espui, per accedir a dalt de la zona lacustre calia pujar amb el telefèric de Sallente i aquest no surt abans de les 8 del matí. Dimarts la méteo preveia mal temps però de bon matí va aguantar, fet que ens va permetre fer part de l'itinerari previst inicialment anant a veure alguns dels estanys més propers però abandonant la idea de pujar fins el port de Dellui pel perill de tempesta, que va arribar just després de la una del migdia.

Malgrat saber que hi restaven abandonades vies de les vagonetes de quan a primers del segle XX es van fer les imponents obres hidràuliques a la capçalera del Flamisell, no sabía que n'hi havia una xarxa tan extensa, realment va ser una feina impressionant en aquells temps, amb recursos molt rudimentaris i en aquells paratges inhòspits.

Cal fer esment que els estanys, inter-connectats entre ells, estaven molt baixos de nivell, l'extrema sequera ha arribat també allà dalt.

El dimecres teníem previst pujar al Montsent de Pallars(2883 m), però com que el temps seguia amb mal pronòstic, per sort ho vam deixar estar i vam canviar-ho per una excursió matinal a la part baixa de la Vall Fosca, del poblet d'Antist al Santa Bàrbara, cim fàcil de 1612 m però que curiosament és un "100 Cims" i que gaudeix de molt bones vistes.

El resultat del viatge no va ser exactament el inicialment desitjat, però amb una mica de flexibilitat vam acabar gaudint-ne força, qui no es conforma és perquè no vol.