En Jaume i les muntanyes: Pica d'Estats (3143m)

Quinze socis del GREC, Centre Excursionista Cerdanya, acompanyats per en Pere, que exercia de guia oficial, teniem planificat pujar al sostre de Catalunya els dies 1 i 2 de setembre per la vessant francesa, més còmode que per la Vallferrera al estar el refugi a meitat de recorregut. Sempre és una mica aventurat haver de fer la reserva del refugi amb mesos d'antelació i al final dependre de si farà bon temps o no; aquest cop podem agrair a Sant Pere que ens obsequiés amb un temps excel·lent, assolellat i poc fred.
El dissabte vam anar amb els cotxes des de Puigcerdà fins l'aparcament de l'Artigue (1150m), i tot seguit començar a pujar primer per una frondosa fageda i desprès ja per terreny descobert cap el refugi de Pinet (2246m), sempre per un camí amb molta pendent, son 1100m de desnivell en tan sols 5 Km.
El refugi està situat just al costat de l'estany de Pinet, amb bones vistes sobre la vall per la que hem pujat. S'ha de dir que el servei que dona te algunes mancances atribuïbles a poc manteniment: les dutxes no funcionaven perquè un dels tubs d'aportació d'aigua s'havia trencat amb alguna esllavissada i no l'havien arreglat en tot l'estiu, la llum molt escassa, (bateries velles?) l'encenen quan ja t'has menjat el primer plat del sopar sense saber ben be que t'empasses, clar que per veure un plat d'aigua amb quatre miques de verdures flotant val més no mirar. La resta del sopar, acceptable, però l'esmorzar molt pobre; no crec que s'endugui cap estrella Michelin.
El diumenge vam començar a caminar a 1/4 de 8 del matí amb una bona fresca, el camí és més complicat que el de pujada al refugi, molta pedra i en diversos llocs cal ajudar-se de les mans per superar alguns graons; és el que es pot esperar d'un cim que supera els tresmil. Com que el camí va pel fons de la vall, triguem força a rebre l'escalfor del Sol, llavors ja comencem a fer l'habitual striptease, anar treien capes de roba. Quan arribem sota el port de Riufred, els més joves i forts s'avancen i en poca estona fan cim, la resta triguem uns quants minuts més. Al cim, alegria generalitzada, tots els integrants del grup hem pujat sense masses problemes; foto per la posteritat, petons, abraçades i alguna llàgrima d'emoció. Jo dedico el cim al meu pare, que de petits ja va ensenyar-nos a gaudir i estimar la muntanya, i a dos bons amics muntanyencs que van deixar-nos prematurament: en Josep Queralt i en Joan Cucarull (A.C.S.)
Al tornar, passem pel veí pic Verdaguer, tan sols 10 metres més baix que la Pica, i altre cop els més joves s'avancen i aprofiten per pujar el Montcalm (3077m) mentre la resta anem baixant sense pressa i amb precaució a no caure. Un cop ens atrapen, seguim junts fins arribar de nou al refugi. Aquí es divideix el grup, els que treballen dilluns segueixen baixant cap els cotxes, aquest cop pel camí que passa per l'estany Sord, i la resta, els "jubilaos", ens quedem un altre nit al refugi per acabar de baixar dilluns i així dividir en dos els 2000 metres que hi han del cim als cotxes i no fer patir tant les cames.
Per sopar, altre cop el mateix primer plat aigualit i sense llum, què hi farem! L'endemà baixem també per l'estany Sord fins retrobar els cotxes, contents d'haver aconseguit un cim tan emblemàtic, i per acabar-ho de celebrar, ens quedem a dinar, aquest cop be, en un restaurant a Vicdessos, per desprès tornar tranquil·lament fins a casa.
Una excursió que recordaré sempre.