dilluns, 27 de setembre del 2021

Rocacorba (935 m)

 Havia proposat als amics del grup "Dijous al sol" d’anar a pujar al Rocacorba, cim poc alt però prominent i molt conegut al Gironès i comarques limítrofes, jo no hi havia anat mai, així que un cop enredats 5 companys/es, vam anar a fer una visita a aquesta muntanya.

L’itinerari escollit va ser partint del llogaret de Granollers de Rocacorba, situat entre Sant Martí i Sant Esteve de Llémena. Cal advertir que tan si fa sol com no, no cal posar-se crema solar, ja que la quasi totalitat del recorregut és per sota els arbres dels espessos boscos, la majoria alzines, i excepció feta de dalt del mirador del Santuari, no veurem més que arbres i més arbres.

El camí és un continu de pujades i baixades per corriols i algunes pistes, ja que travessa diversos contraforts de la muntanya. Pel camí trobarem diversos punts interessants: la roca del Barret, els graons del tram de l’Escaleta, la cova de l’Arcova, la pedra dels Tres Senyors, un parell de frondoses fagedes entre Rocacorba i Sant Nicolau, aquesta última ermita amb un gran (i vell) castanyer monumental a tocar, però el punt més interessant és el Santuari de Santa Mª de Rocacorba, penjat dalt d’una estreta carena rocosa amb forma de proa de vaixell i des d’on podrem veure de dalt del mirador de roca que l’acompanya un extens mantell verd a sota, els cingles d’Aiats i del Far, bona part del Gironès i l’estany i ciutat de Banyoles. Les properes antenes, malgrat que necessàries, fan nosa a la vista.

Una recomanació: en el tram entre el pla de Martí i Sant Nicolau, millor prendre la pista asfaltada, el camí paral·lel PR-C120 no té res de particular apart de ser poc fresat i ple d’esbarzers.

En total, son uns 15 Km, 800 m de desnivell positiu acumulat i entre 6,5 i 7 h de durada, ja que els continus canvis de tipus de camí i trencalls fan alentir força la marxa. Absolutament recomanable portar GPS, sols amb el mapa i explicacions és bastant complicat de seguir.

Roca del Barret


Tram del camí de l'Escaleta

Cova de l'Arcova

Rocacorba

Santuari de Rocacorba

Cingles del Far

Banyoles i el seu estany

Sant Nicolau

Itinerari seguit










dimecres, 7 de juliol del 2021

Estany del Diable i Peira Escrita

Per tercera vegada en cinc anys, he anat a l'Estany del Diable (2332 m) a la vall de Galba al Capcir, just després de Formigueres. Ja hi havia pujat el novembre-2016 amb molta neu (veure blog) amb el GREC, i a l'agost-2018 amb uns amics. Està clar que no me'n canso d'anar-hi, és una vall molt agradable de visitar, verda, frondosa, bonica i amb camins fàcils i punts interessants per veure. Aquest cop amb la colla de Cerdagne-Rando, primera excursió que puc fer amb ells aquest any desprès dels confinaments pel Covid-19.
El més agradable de tot, apart del retrobament i la bona companyia, va ser el canvi de temperatura (16º) respecte als 30º de La Garriga on visc actualment.
L'excursió va ser seguint l'itinerari habitual, però vaig observar una anomalía: o bé el llac està cada any situat més amunt o les meves cames ja no pugen tan com abans, però la realitat és que cada cop costa més d'arribar a dalt !! 😄😄 
A la baixada, aquest cop ens vam entretenir força observant els grabats i noms escrits a la "Peira Escrita" (Pedra Escrita), pedres planes on la gent de la contrada hi grababa el nom i any (si sabia escriure, clar);  a les fotos se'n poden observar uns quants de fa segles.


Barraca de la Jaceta

Al fons, la Portella d'Orlu, que dona pas a aquesta altre vall


El neret, aquí molt florit

Pic de Mortiers



C'est midi (12 h), il faut manger (dinar, qué aviat !!)

Una de les lloses amb grabats

Joseph Pich 1804 // Olivé 1886

I. Vergés // R. Coms 1609

Maurici 1800 // Claverie 1871 // I. Ferriol 1610








diumenge, 4 de juliol del 2021

Bastiments (2883 m) i Pic de la Dona (2704 m)

 Nova sortida al Pirineu, aquest cop a Vallter amb un nou grup d'amics jovenets (vull dir jubilats) que aprofitem la comoditat que dona poder sortir entre setmana per fer excursions sense trobar aglomeracions de gent.
Hem sortit de l'aparcament del camí que porta al refugi d'Ulldeter, seguint cap el Coll de la Marrana (a veure si es renta) on feia un aire força fred i desprès ja enfilar la forta pendent amunt fins el Bastiments, cim que ja havia pujat el 2013 amb l'AEG. Un dia molt clar amb bones vistes, sol i gens de calor, perfecte. Desprès de debatre democràticament (estil .Cat) si fèiem la carena cap el Pic de Bacivers i baixar a l'estany del mateix nom per tornar avall per el coll de la Geganta o fer la carena directe al Puig d'Ombriaga i Pic de la Dona i baixar per la Portella de Mantet, va acabar guanyant la segona opció, semblava més adequada a les forces d'alguns participants.
Un cop acabada l'excursió, ens vam refrescar convenientment en un bar de Setcases, com que ens havíem portat força be, ens ho mereixíem.
I fins la propera, que espero sigui aviat.

Pujant cap el refugi d'Ulldeter

El primer objectiu, el Bastiments al fons

El Grà de Fajol al costat

Coma de Vaca, al final, el Balandrau

El grup a dalt del Bastiments

Carena al Pic de l'Infern i Fosa del Gegant, al fons, el Puigmal

Estany i Pic de Bacivers

Camí de carena al Pic de la Dona, al fons, el Canigó

El Coll Mitjà entre els Pics de Redoun i Gallinas, al Conflent

El Bastiments des del Pic de la Dona







dilluns, 7 de juny del 2021

Gallina Pelada (2317 m)

Primera excursió important des que visc a La Garriga, aquest cop amb els companys de la secció de muntanya de l'A.E.Granollers, Club del que malgrat haver deixat de viure els últims anys a la comarca no vaig deixar mai de ser soci. Això si, companys nous, clar, el temps passa i la gent canvia.
Un grup de set membres, tres d'ells debutants a la secció, nous fitxatxes, perfecte!, vam anar al Berguedà a pujar la Gallina Pelada (o potser hauriem de dir-ne "Plumada" 😄 ?), cim que ja havia pujat el 2009 amb els enginyers. La previsió del temps no era gens clara, possible pluja a partir de migdia, però vam tentar la sort, i va anar bé!
Veient que podia estar mullat i la incògnita dels tres companys nous, no vam voler arriscar-nos com haviem previst inicialment pujant des de la creu de Fumanya per les aèries Llosanques i vam fe-ho per el camí clàssic des de Fontfreda. Força boira que cobria els cims propers i també parcialment les valls, vam anar pujant amunt amb força pendent pel bonic bosc i desprès per els verds prats que ens van dur fins el refugi Delgado Úbeda, encara tancat, i continuar fins pujar al cim ja per terreny de roca. Desprès de les obligades fotos al cim, vam continuar fent la rocosa carena fins Roques Blanques per contemplar millor el paisatge.
Molta gent pujant la muntanya per tots els camins, entre ells l'amic Pere Jordi del Grup de Muntanya d'Enginyers al que no veia de feia anys.
La tornada va ser pel mateix camí, dinar a la Fontfreda, i aprofitant que la pluja prevista venia tard (deuria venir amb la Renfe), vam seguir la carretera direcció Vallcebre per anar a veure el jaciment paleontològic de Fumanya i apreciar les petjades de dinosaures que milers d'anys enrere voltaven per aquells paratges.
Espero que els nous companys hagin gaudit de l'excursió i repeteixin sovint, descobrint el territori del nostre petit però variat país.

Arribant al refugi

Vista a l'est, carena cap a la Creu de Ferro i Serrat Voltor

Carena al Roques Blanques


El grup al cim

Amb l'amic Pere Jordi

Pared amb petjades a Fumanya

Petjada de dinosauri, quin nº de peu calça?








Retorn als orígens


 Desprès de cinc anys de viure a la Cerdanya i d'haver gaudit de les seves valls amb els seus rius i cims, així com de les properes d'Andorra, Berguedà, Capcir, Conflent i Ariège, amb la solitud motivada per les restriccions de mobilitat a causa de la pandèmia del Covid-19, però considerant també altres temes familiars, vaig veure que calia repensar-se si era aconsellable seguir allà tot sol o tornar a prop de la família i amics.
Finalment he optat per l'opció més assenyada i des d'aquesta primavera ja torno a ser un vallesà oriental, o més concretament, un garriguenc, visc just al peu de la muntanya d'uns dels meus besavis, el Montseny, la meva muntanya estimada. Ara toca recuperar vells paisatges i amics, i començar noves aventures.

Vista de la Garriga des de la Muntanyeta

dimecres, 4 de novembre del 2020

Circular a la Tossa d'Alp (2536 m)

A la Tossa d'Alp, o Pedró dels quatre Batlles, ja hi havia pujat  en diverses ocasions, a peu des de coll de Pal o de Coma Oriola, també amb esquí mitjançant els teleesquís, telecadires i telecabines de la Molina i la Masella, i fins i tot fa molts anys amb moto de muntanya per la pista de servei de l'estació d'esquí. Això no era impediment perquè ho fes altre cop però ara per una ruta circular que havia trobat remenant mapes i vistes de satèl·lit.
Sortint des de coll de Jovell (1519 m) a sobre d'Urús, es va cap a Fontllebrera, desprès pujant a coll de Jou (2021 m) i seguidament continuant per la carena de Roca del Llamp i Puig de la Canal Freda fins arribar al refugi del Niu de l'Àliga al cim (2536 m). La baixada es fa per la pista d'esquí dels Isards fins l'aparcament de Coma Oriola, seguint uns 400 m per l'asfalt i a continuació recte per una pista planera que desprès gira a dreta i agafa una gran pendent seguint una captació d'aigües.
Va acompanyar-me un company de la Cerdanya i així va poder ser més entretinguda l'excursió; el dia era radiant, sol, gens de vent i vistes fins molt lluny, s'albiraven naturalment totes les muntanyes que envolten la Cerdanya, Berguedà i Ripollès, també Montserrat, el Montseny, Pallars Sobirà i fins i tot el massiu del Turbón a uns 115 Km de distància prop de Castejón de Sos a l'Aragó.
Val a dir que així com la pujada, malgrat els 1100 m de desnivell, es puja prou be, la baixada per la pista d'esquí i la de la captació d'aigües ambdues amb un gran pendent i el terra descompost, son un trenca-cames, encara que passi per llocs prou bonics, els genolls demanen que s'acabi aviat.

Roca del Llamp

Vista a ponent, Penyes Altes i Cadí
 
Puig de la Mena i la Tossa

Al cim

El nou telecabina de la Molina al costat del Niu de l'Àliga

Vistes al Nord

Baixant per la pista d'esquí dels Isards 

Molsa en grans quantitats a la baixada final