dimarts, 1 de novembre del 2016

La Dent d'Orlu (2222m) a l'Ariège

El diumenge 30 d'octubre vaig anar a pujar a un cim molt conegut aprop de Ax les Thermes, a l'Ariège, a una hora i poc des de Puigcerdà, es tracta de la Dent d'Orlu, que pren el seu nom de la vall que domina però que l'únic camí "normal" que hi ha és per la cara nord a la vall veïna de La Lauze, la resta tot son vies d'escalada. El camí és curt, però en poc menys de 3 Km puja uns 750 m de desnivell. L'accès és per la carretera del col de Pailhères just desprès de l'embassament de Goulours per una bona pista que travessa un fantàstic bosc d'abets, fagedes i altres caducifolis fins l'aparcament de la "Jasse de Cabane Longue" des d'on ja veiem el cim.
Just començar, la pujada pel preciós bosc ja té una forta pendent que es va guanyant sense problemes, al sortir del bosc i agafar el llom del Serrat de la Llau la pujada es suavitza fins el coll de Brasseil. A partir d'aquí, el camí puja molt fort la piràmide de roca per la zona on encara s'hi aguanta la baixa vegetació. Com que ja fa fred, l'aigua que regalima s'ha glaçat a molts llocs, i tan el glaç com el fang fan que la progressió sigui lenta i dificultosa pel perill de relliscar i anar avall. Més amunt, comencen a haver-hi passos i graons on cal de totes totes ajudar-se amb les mans i no badar, i així fins arribar al cim, des d'on gaudim d'una vista excepcional en vers els 360º. Veiem la vall d'Orlu ben a sota nostre, 1100m quasi verticals ens en separen, a l'est el Roc Blanc, al sud la reserva de fauna d'Orlu i els cims limítrofes amb els estanys de les Bulloses i Lanós i al nord el Sant Barthélémy amb les mines de talc més grans d'Europa.
La baixada encara demana posar més atenció al que fem, i desprès d'arribar al cotxe i dinar, decideixo anar a veure el cim des de ben a sota per la cara sud a la vall d'Orlu, que també pot presumir d'uns boscos preciosos i que ara a la tardor tenen tots els colors de la paleta.
Encara que no es vulgui pujar aquesta muntanya, val la pena fer turisme i visitar aquestes valls, la vista ho agraeix.


La dent d'Orlu des del bosc

Toca pujar recte amunt !!

La vall d'Orlu des del cim

altre vista de la vall

A l'est, el Roc Blanc

Camí de baixada

Pas compromès

Cara sud-oest des de la vall

Cara sud

Els colors de la tardor

Fageda a la vall d'Orlu



diumenge, 16 d’octubre del 2016

L'Aneto (3404m) amb el GREC

Una colla de socis del GREC, Centre Excursionista Cerdanya, tenien previst anar a fer l'Aneto el passat 18 de juny del 2016, però el mal temps va fer aplaçar la sortida al 10 de setembre. Com que hi havia hagut baixes per incompatibilitat de dates, en van convèncer per cobrir-ne una, som únicament 12.
Ens vam anar trobant a l'hotel de Llanos del Hospital al vespre de divendres per sopar i dormir. Aquest hotel ja el coneixia de l'any passat quan hi vam estar amb el grup d'enginyers per fer el Salvaguardia.
A 2/4 de 4 gran matinada, esmorzem i agafem el bus de les 5 del matí que ens porta fins la Besurta, i a 2/4 de 6 ja comencem a caminar amb els guies, l'Óscar i dos companys seus, que ja ens han avisat que tal com està el camí en aquesta época de l'any, a 2/4 de dues del migdia és l'hora màxima per fer cim, si no hi som hem de fer igualment mitja volta. A 1/4 de 7 ja passem pel refugi de la Renclusa i continuem amunt pujant pedres i més pedres cada cop més grans, i com que al setembre ja no queda neu, ens les hem de menjar amb patates, vull dir que la progressió és mes dificultosa que si la neu les tapa. Passem prop de la carena del Portillón perquè sembla que està millor que per més abaix. La Marisa comença a anar justa de forces i això aconsella que faci la volta; en Jordi també s'hi apunta i amb un dels guies poc a poc aniran pujant fins el Portillón superior i baixant cap Aigualluts. La resta seguim amunt, passat el Portillón baixem a trobar la pedregosa pendent que porta cap al que queda de glacera, que fa pena de veure. Grampons, cura a no ensopegar i anar fent cap amunt, pugem ben a sota del pic de Corones perquè allà sembla que el glaç està millor i costa menys d'avançar. Baixem una mica fins el coll de Corones i ja veiem que no farem cim, anem tard. Un tros més amunt jo decideixo quedar-me perquè no tinc la panxa gaire be i en aquell lloc hi ha "raconets" per amagar-se, la resta continuen una mica més fins que s'acaba la glacera, sols faltava pujar la cresta i passar el Mahoma, però no hi ha temps, foto, mitja volta i avall. Em recullen i anem baixant recte avall per la descomposta i dura glacera amb dificultat pel perill de caure, això cansa molt les cames, no és igual que si hi hagués neu. Quan passem el petit llac del Salterillo el camí millora, uff!!, ja comencem a trepitjar herba, arribem a Aigualluts, passem el riu i en poca estona som a la parada del bus, total 14h de marxa i uns 1500m de desnivell. Ens quedem a passar la nit a l'hotel i el diumenge dia 11 tornem tots cap a casa.
Malgrat no haver fet cim per poc, ha estat una bona experiència, el grup s'ha portat molt be. Malgrat que sigui el més alt del Pirineu, com que no és un cim pel que tingui especial predilecció, no m'he traumatitzat per no arribar-hi, segurament intentaré fer el Perdut abans que tornar a l'Aneto.



El "briefing" abans de començar

"Cuques" de llum pujant


Comença a fer-se de dia

 El Posets al fons

 L'Aneto des del Portillon inferior, sembla aprop, mentida!!

 Pas pel Portillon superior

 Vista enrere de la bretxa del Portillon superior

Glacera

Punt final de l'ascensió, faltava poc pel cim

Baixant pel glaç negre vell

Cova a la glacera

Roques polides pel glaç

El Plà d'Aigualluts


dimecres, 5 d’octubre del 2016

Gorges de Carançà

Les Gorges de Carançà son espectaculars, el camí amb les passeres per salvar el profund tall és una bona obra d'enginyeria. Comparant-les amb l'impressionant Congost de Montrebei, si aquest el va fer l'Arcangel Sant Gabriel amb un precís i recte cop d'espasa, el de Carançà el deuria fer el diable una nit que tornava de gresca i begut, molt estret i recargolat.
L'entrada des de l'aparcament sota el pont del tren groc per un petit túnel excavat a la roca ja et dona idea de com anirà el camí, tota una declaració d'intencions. Vaig triar pujar pel camí del marge esquerra, que per salvar les verticals parets s'enfila primer amunt per desprès baixar a retrobar l'aigua i començar el joc de les passeres, escales i ponts. Desprès de un bon tip de passar-ne, arriba un lloc on ja es pot tornar per l'altre riba, "La Cornisa", aeri camí planer tallat a la paret que segueix el túnel de conducció d'aigua per la central hidroelèctrica fins sortir a la vall del Tet i baixar ben dret directe a l'aparcament. A meitat hi ha una variant que torna a baixar al riu per sortir per on hem entrat.
Jo vaig allargar l'excursió seguint amunt fins el refugi de Ras de Carançà, on la vall ja s'ha obert i es comencen a veure els primers cims que envolten el circ lacustre, son 1100m de desnivell des de l'inici; per arribar a la carena fronterera (2800m) amb la vall de Núria encara en falten 1000 més, és una vall molt llarga i profunda. La tornada la vaig fer per la Cornisa i així veure els dos costats de les gorges.

Val a dir que convindria afegir alguna senyalització a les desviacions dels camins, ja que encara que sigui un camí d'alta muntanya no gaire fàcil, hi va molta gent a fer turisme amb poc sentit de l'orientació i és molt fàcil equivocar-se i caminar en va una bona estona.

Pont del tren groc i túnel d'entrada a les gorges



La Cornisa, camí de tornada per l'altre costat







Al riu hi ha llocs preciosos

Refugi guardat de Ras de Carançà

Algunes escales i tots els ponts velluguen molt

Passeres envoltades de vegetació

Aquest tram de camí és força aeri



dissabte, 27 d’agost del 2016

Pic de Coma d'Or (2826m) i retrobament

Al final, avui 27 d'agost he pujat al Coma d'Or després que el primer intent el 18 de juny amb els companys del Grup de Muntanya d'Enginyers haguéssim de tornar enredera pel fred, neu i boira. Com que estava previst que fes molta calor he sortit aviat des del coll de Pimorents per la coma d'en Garcia, al pujar he anat acompanyat de dos que anaven a fer la cresta del Puigpedrós de Lanós, veí del Coma d'Or, al cim ens hem separat. Val a dir que és una bona atalaia i molt fàcil de pujar.
Al baixar, sorpresa!!, quina alegria!!, hem trobo que pujaven en Carles i la Mireia de l'Agrupació Excursionista de Granollers, molt bons companys que ara que visc a Puigcerdà ja no veig i als que aprecio molt, son excel·lents persones. Una curta xerrada, la indispensable "selfi" i el dolorós acomiadament.
Continuo baixant, ara per l'estany de Coma d'Or, no trobo el camí cap a la vall de Cortal Rossó o està perdut perquè no se'n veu cap traça, baixo muntanya a través fins la pista del fons i llavors anar planejant amb una calor que ofegava fins arribar al cotxe.
El retrobament m'ha fet passar la resta del dia molt feliç.

El més alt, el Pic d'Escobes a Andorra

Hola, ens coneixem?

Coma d'Or (dr) i Puigpedrós de Lanós (esq)

Es veu el camí de pujada

Cresta una mica aèrea
Al cim, darrera el Puigpedrós de Lanós

Vall al Nord cap a les Vésines

Llac de Lanós

El Carlit al fons, sobirà de la zona

Feliç amb la Mireia i en Carles

Estany de Coma d'Or

Comabona (2554m) i estelades de l'ANC

El 14 d'agost, la gent de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) de Saldes i Gòsol van pujar com ja és costum en ells a un cim dels que els envolta, aquest any va tocar el Comabona, primer cim important del Cadí. Com que va arribar-me la informació i sent un cim que limita amb la Cerdanya, vaig decidir que els cerdanyencs no podíem quedar sense representació, i des del refugi de Prat d'Aguiló (2020m) vaig pujar-hi pel Pas dels Gosolans, jo no havia fet encara cap cim d'aquesta serralada, ja tocava.
Els de Saldes i Gòsol van pujar des del coll de la Bauma, hi tenien uns 1000m de desnivell, cosa que no va impedir que un avi força gran hi pugés amb espardenyes de betes i també un nen de 4 anys i mig que n'estava força content. Els dos alcaldes van encapçalar la representació institucional.
Gran estesa d'estelades, breu parlament, els Segadors i tothom altre cop cap a casa.

La tornada la vaig fer pel Coll de Tancalaporta, Pas del Bou, Pla de les Creus i vorejant per sota les cingleres fins altre cop al refugi, però aquest camí, encara que és espectacular i impressiona veure el que tens a sobre i les grans tarteres, el vaig trobar una mica pesat de fer a l'haver de posar força atenció per no relliscar a les baixades, ja que el terra és molt descompost.  

Prat d'Aguiló i refugi ha quedat abaix

El front del Cadí

Rètol

Coma dels Cortils

El Comabona des dalt del Pas dels Gosolans

Cara Nord del Pedraforca al davant

Ben acompanyat al cim

Uns quants participants

Baixant cap a Tancalaporta

Camí de tornada

Cingles i tarteres a dojo