divendres, 6 de desembre del 2024

Patagònia-3/6, El Chaltén + Fitz Roy

 Desprès d'haver fet un 540 Km de carretera en no gaire bon estat, amb molts trams de "ripio" (terra i grava) i de vorejar el gran llac Viedma, vam arribar a l'estratègic i bonic poble de 'El Chaltén' dins del 'Parc Nacional Los Glaciares' on faríem base dos dies. A destacar que vam sopar al restaurant "la Senyera" que un terrassenc va crear ja fa uns anys i que malgrat que ara és propietat d'uns argentins, manté el nom, a dins una senyera i fotos dels castellers de Terrassa i de la masia Freixa 👍👏 
L'endemà, el minibus va acostar-nos a l'entrada del riu Blanco del Parc Nacional on acompanyats per la guia del parc Viqui (és obligatori per els grups organitzats), vam començar a caminar seguint aquest riu per apropant-nos al nostre objectiu: la base del Fitz Roy (3405 m), originalment anomenat Chaltén, que prové de l'aoniken i significa 'muntanya fumejant', cim que els primitius habitants de la zona creien que era un volcà per el núvol que acostuma a desprendre's del cim causat per el vent de ponent sempre present allà. 
Pujada forta al tram final i llavors, tothom exclama: OH!!, el gegant es mostra altiu davant nostre amb el 'Lago de los Tres' glaçat als seus peus; impressionant!!
El vent omnipresent ens aconsella resguardar-nos un xic per reposar i menjar i ara cap avall passant aquest cop per les llacunes 'Madre' i 'Hija' i també per la més gran 'Capri', tornant al poble per l'extrem oposat al de sortida, hem caminat 22 Km i pujat 1000 m de desnivell. Ha estat una gran experiència descobrir aquests paisatges, els recordarem sempre.



Restaurant 'La Senyera'

El Chaltén




Últim tram

Llacuna de las Tres (glaçada) i el Fitz

A dalt!!
Llacunes 'Madre' i 'Hija' durant la baixada

Patagònia-4/6, Cerro Torre

Segon trekking des de El Chaltén desprès que el dia anterior anéssim a visitar el seu veí Fitz Roy, aquest cop tocava anar fins la base del Cerro Torre (3102 m), l'altre gegant de pedra d'aquesta part dels Andes. Vam anar pujant amb bon sol seguint la vall del riu Fitz Roy que baixava amb força cabal i acompanyat del vent habitual, aquesta excursió té menys desnivell (550 m) que la del dia anterior i el camí més fàcil, però també son uns 22 Km entre pujar i baixar. Al acostar-nos al tram final de pujada cap a la morrena glaciar la guia (Viqui) va avisar-nos que ens abriguéssim bé i anéssim amb conte amb el vent; tenia raó, al arribar dalt de la barrera pedregosa que fa de resclosa de la llacuna glaciar Torre, calia ajupir-se per evitar que el vent ens tirés a terra, quina bufera!! Baixant els pocs metres que ens separaven de l'aigua vam quedar un xic resguardats per poder gaudir de l'impressionant paisatge que la natura ens mostrava: la llacuna plena de blocs de gel flotant, l'aigua tèrbola de la gran quantitat de residus minerals que arrossega la glacera i a sobre, el imperial Cerro Torre mostrant les seves verticals parets, quin goig sentir-se tan petit davant d'aquell gegant!!
Tot seguit, tornada cap al poble per desprès emprendre ruta vers Calafate fent parada a meitat al conegut Parador de la Leona estratègicament situat enmig de la planura patagònica, un servei indispensable en aquelles solitàries carreteres.


Els arbres caducifolis habituals, la Lenga


Neu i glacera

Llacuna Torre, aquí el Cerro s'havia amagat

Aquí ja s'havia tret la mascareta  😅

Patagònia-5/6, Torres del Paine

 En aquesta etapa del viatge, vam travessar la frontera xilena per anar a dormir durant 2 nits al campament central del P.N.Torres del Paine amb tendes sobre-elevades que ja tenen instal·lades, no està malament aquesta solució tenint en conte que al matí voltava per el càmping un puma, diuen que no ataca, però per si cas .....
L'ascens fins a la base de les Torres del Paine es fa per una bonica i frondosa vall on a mig camí hi ha el refugi xilè força gran i amb tota mena de serveis, desprès el camí s'enfila fort i al final cal pujar per una dreta tartera amb el premi final d'arribar sobre la llacuna glacial de sota les Torres i gaudir de la fantàstica visió d'aquells gegants de pedra que arriben quasi als 2800m d'alçada i que fins l'any 1963 no van començar a ser conquerits per intrèpids escaladors, com passa al Fitz Roy i Cerro Torre, el vent i el mal temps ho condicionen sempre.
Aquest trekking va ser la cirereta dolça que culminava els tres objectius principals ja aconseguits els dies anteriors, tot el grup estava radiant d'haver-ho aconseguit, i amb bon temps!!, van ser uns 22 Km i 900 m de desnivell acumulat.

Les Torres vistes des del llac Sarmiento

Les tendes

Una Notro florida, planta força estesa per la zona andina


La vall de pujada

La tartera


👍👏
Aconseguit!!

Els "Cuernos del Paine" de lluny

La cascada del riu Paine ja fora de la vall

dijous, 5 de desembre del 2024

Patagònia-6/6, Caminades per Ushuaia

 A l'extrem Sud del continent americà, a Ushuaia la ciutat més austral del món, vam fer un parell d'excursionetes que podríem definir de turístiques però que per la seva bellesa i vistes val la pena fer constar. La ciutat ha crescut de forma vertiginosa els últims anys gràcies al turisme i un dels seus atractius principal és la navegació pel el canal de Beagle per anar a veure lleons marins, cormorans i el far de la fi del món (que no ho és).
Ah!, i finalment vam poder menjar peix, un lluç negre excel·lent, a les planures interiors terriblement seques (200 mm de pluja anuals) no en trobes de peix, com tampoc verdures ni fruites, sols carn de xai o vedella.
- El camí de ronda per el Parc Nacional Tierra del Fuego és similar al que podríem fer per la Costa Brava catalana, boniques cales però amb diferent vegetació, muntanyes nevades i que l'aigua ni tocar-la, està glaçada, brrrr!.
- La pujada a sota del Cerro Martial dins del Parc del la Fi del Món no té res més de particular que arribes ben a sota de la glacera i les bones vistes sobre el mar i la ciutat, nosaltres no estem habituats a aquest contrast tan extrem.
Desprès d'Ushuaia, sols quedava tornar amb avió a Buenos Aires, visitar aquesta bonica ciutat carregada d'història i d'allà a casa amb un vol transoceànic de 13h amb la motxilla carregada de paisatges impressionants i records que duraran sempre.

Ushuaia des del canal de Beagle

L'extrem sud del continent és un trencadís Gaudinià d'illes

Per el camí de ronda del P.N. Tierra del Fuego




Parque del Fin del Mundo, Cerro Martial

La ciutat d'Ushuaia just a sota

Far de la fi del món
Cormorans
Lleons marins

dilluns, 14 d’octubre del 2024

Tres cims del Cadí, la muntanya que fa por

Dic això de "la muntanya que fa por" perquè vista des de la Cerdanya i l'Alt Urgell, la seva imponent cara nord fa respecte, les seves canals son difícils de pujar, però els paisatges que queden a sota son preciosos, com Prat de Cadí, les tarteres que baixen de les cingleres, el petit Quer Foradat, Prat d'Aguilò, etc. Vist des del costat Berguedà, també fa por sols pensar el que deu costar pujar per aquelles pendents pedregoses tan dretes, vaja que se te'n passen les ganes de pujar-hi. Malgrat tot, fins a dia d'avui he pujat 5 cops al Comabona i un munt de vegades a Prat de Cadí entre d'altres.
Amb el Centre Excursionista Garriguenc vam anar a pujar 4 cims de la carena del Cadí des de coll Jovell: Torreta de Cadí (2559m), Pic de les Tres Canaletes (2608m), Puig de les Gralleres (2612m) i el més alt de la serralada, el Vulturó (2653m) en un dia excel·lent amb vistes fins l'infinit.
La pujada cap a la Torreta de Cadí va ser dura però ja ho teniem assumit, d'allà cap a la resta de cims era un llarg puja i baixa constant seguint de prop les cingleres, per tant, vistes fantàstiques, cims com el Turbón, Cotiella, Montsent de Pallars, Peguera, Aneto, Salòria, Carlit, Puigmal, tots els de la Cerdanya, Montserrat, La Mola, Pedraforca, Gallina Pelada, etc, un plaer poder gaudir d'aquelles vistes.
Al Puig de les Gralleres, al veure que encara calia baixar fins el coll de la canal Baridana i pujar fins el Vulturó però desprès tornar altre cop a les Gralleres, se'm van creuar els cables, cansament mental, no físic, i vaig decidir que em quedava allà amb dos companys més. Un cop retornats la resta, venia el pitjor tram del dia, la baixada en diagonal per la forta pendent de la cara sud cap a coll Jovell sense camí evident per un incòmode pedregar i matolls baixos (boixos la majoria), un trajecte aquest últim que no recomano a ningú, millor anar a buscar el GR-150.1.
Pocs cops recordo la colla tan agraïda de retrobar els cotxes, hi havia cansament. Desprès, les habituals retencions a la C16 en època de bolets, normal.
Em vaig quedar amb les ganes de fer el Vulturó, però no crec que ho torni a intentar.

Mapa amb l'itinerari

La pujada


Coll Jovell, Cadinell, Serra del Verd i Rasos de Peguera

Port del Comte

A la Torreta de Cadí

Cinglera nord, al fons esquerra, Carlit, a dreta, Puigmal

La llarga carena que no s'acaba mai

Canal

Pujant al Puig de les Gralleres

El Pedraforca i Gallina Pelada

divendres, 9 d’agost del 2024

Tuc de Maubèrme (2882 m), "el desitjat"

 Al segle XIX, al regne d'Espanya hi va haver un rei, Ferran VII a qui anomenaven "el deseado", malgrat aquest qualificatiu era tan gamarús com la resta dels seus parents. Dons aquest cim del Maubèrme, per mi era també "el deseado" o "el desitjat", feia potser 12 anys que li anava al darrera, aquest 2024 gràcies a un company garriguenc que m'ha acompanyat per fi l'he pogut pujar i veure complert el meu desig.

Vam anar fins la vall d'Aran, a Salardú pujar cap a Bagergue i llavors per una pista apte sols per 4x4 fer uns 8 Km fins la cabana de Calhaus on vam dormir. Cal arribar-hi aviat dons sols hi ha dues lliteres, i si has de dormir amb tenda a fora no fa gaire gràcia, allò és territori de l'os.

El que no esperava era la gran quantitat de cotxes i taxis 4x4 que pugen per aquesta pista amb final a les antigues mines de Liat, però sobretot per la de Varradòs, que fent volta porta fins a Vilamós ja més avall de Viella; massa gent que sols va a fer-se còmodament la foto però no a caminar. Aquest paratges van ser objecte de grans explotacions mineres fins la meitat de segle XX, el riu Unhola baixa de color vermellós degut a les roques ferruginoses que hi ha per tot, apart de ferro també se'n extreia plom i zinc. Ara totes les mines estan abandonades, però encara s'hi poden trobar restes de vies i del material que utilitzaven, havia de ser molt dur fer de miner a 2400 m d'alçada.

L'endemà, enlloc de pujar directe cap a l'estany de Montoliu per un corriol molt dret i cansat, vam preferir fer una volta pista amunt per anar-hi còmodament per la ja desdibuixada pista de les mines i així guardar forces per la tartera final, malgrat tot, son 12 Km totals i 1020 m de desnivell positiu. L'estany de Montoliu és de bona mida i molt fotogènic, fins aquí encara hi arriben alguns "pixapins", desprès ja sols uns pocs muntanyencs ben equipats, el camí puja fort per vorejar un contrafort que es despenja del cim i llavors arriba la "pedregada", vull dir la tartera que amb forta pendent mena cap el cim per una canal relliscosa orientada al NO. Al ser un cim aïllat, les vistes en 360º son magnífiques, tots els cims del parc d'Aigües Tortes i Sant Maurici, la Maladeta, el Posets, el Mont Valier, Montroig i fins la Pica.

A la baixada, si es va bé de temps, es pot fer la volta al llac passant per el port d'Urets i veure les mines de Montoliu, nosaltres vàrem repetir per mateix camí de pujada, encara ens quedava un llarg trajecte fins a casa.

Un objectiu complert, amenitzat amb una trobada fortuita a mig camí amb una amiga de la Cerdanya Nord que va dinar amb nosaltres i desprès amb tres francesos que anaven més que perduts i a qui vam haver d'acabar portant fent de taxistes fins a Montgarri (ens ho van agrair convidant-nos a una cervesa 😄).

El riu Unhola ben ferruginós

Aiguamolls del pla de Torn (espai protegit)

Estany de Montoliu

El Maubèrme al fons

Estanys de Maubèrme i Long de Liat, l'últim

Vista cap a la Maladeta a dreta

La tartera de pujada (i baixada, clar)

L'estany de Montoliu des del cim

Al cim

Unes cabres hispàniques en el seu ambient