Patagònia-2/6, St. Carlos de Bariloche i Refugi Frey

 A la petita ciutat turística de Sant Carlos de Bariloche situada a la riba del gran llac 'Nahuel Huapi' va començar la nostra aventura patagònica, hi vam arribar amb avió des de Buenos Aires en un vol interior de 3,5 h. Al dia següent, mentre la majoria del grup anava a fer el ràfting programat, la Victòria i jo vam preferir fer un tour turístic amb bus per el recorregut dels 7 llacs en un dia emboirat i amb plugims, què hi farem. En aquella zona, tots els vorals de les carreteres estan plens de ginesta ben florida ja que allà és primavera, és una planta forània portada per catalans que hi anaven a fer fortuna, (fortuna?). Els bonics pobles de Villa Angostura i San Martin de los Andes son totalment turístics i envoltats de muntanyes i boscos, on també hi ha moltes mates de canya americana, molt similar al bambú però més petita.

L'endemà tocava el primer repte muntanyenc, en el Parc Nacional 'Nahuel Huapi', pujar a dormir al refugi Frey situat al costat de la llacuna Toncek a 1767 m d'alçada sota l'antic volçà 'Cerro Tronador' de 3400 m en un lloc preciós i envoltat d'agulles de pedra espectaculars. La pujada era d'uns 800 m de desnivell i 10 Km de distància seguint la vall del riu Negro. A partir de la curiosa i minúscula cabana Petricek, ens va començar a nevar cada cop més fins arribar al refugi Frey sota una intensa nevada. Tota la tarda i nit va seguir nevant amb un fortíssim vent, però a dins del refugi vam gaudir de bon rotllo tot escoltant els guies cantant amb la guitarra cançons patagòniques.

L'endemà al matí, baixada pel mateix camí que la pujada ara amb sol però molt fred i dos pams de neu fins ben entrats al bosc.

Un cop retornats al minibus, tocava fer 360 Km de carretera i trams de ripio (terra i grava) fins Gualjaina on vam sopar un fantàstic 'asado'. En aquest lloc dormírem dos dies per fer recorreguts menys muntanyencs però també interessants i bonics.

San Carlos de Bariloche

I el llac 'Nahuel Huapi'

A San Martin de los Andes

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Caminada al refugi Frey

El bosc amb els arbres autòctons 'Lenga'

La cabana Petricek

El fort vent

Llacuna glaçada Toncek i agulles de roca fantàstiques

A punt per marxar avall

Patagònia-3/6, El Chaltén + Fitz Roy

 Desprès d'haver fet un 540 Km de carretera en no gaire bon estat, amb molts trams de "ripio" (terra i grava) i de vorejar el gran llac Viedma, vam arribar a l'estratègic i bonic poble de 'El Chaltén' dins del 'Parc Nacional Los Glaciares' on faríem base dos dies. A destacar que vam sopar al restaurant "la Senyera" que un terrassenc va crear ja fa uns anys i que malgrat que ara és propietat d'uns argentins, manté el nom, a dins una senyera i fotos dels castellers de Terrassa i de la masia Freixa 👍👏 

L'endemà, el minibus va acostar-nos a l'entrada del riu Blanco del Parc Nacional on acompanyats per la guia del parc Viqui (és obligatori per els grups organitzats), vam començar a caminar seguint aquest riu per apropant-nos al nostre objectiu: la base del Fitz Roy (3405 m), originalment anomenat Chaltén, que prové de l'aoniken i significa 'muntanya fumejant', cim que els primitius habitants de la zona creien que era un volcà per el núvol que acostuma a desprendre's del cim causat per el vent de ponent sempre present allà. 

Pujada forta al tram final i llavors, tothom exclama: OH!!, el gegant es mostra altiu davant nostre amb el 'Lago de los Tres' glaçat als seus peus; impressionant!!

El vent omnipresent ens aconsella resguardar-nos un xic per reposar i menjar i ara cap avall passant aquest cop per les llacunes 'Madre' i 'Hija' i també per la més gran 'Capri', tornant al poble per l'extrem oposat al de sortida, hem caminat 22 Km i pujat 1000 m de desnivell. Ha estat una gran experiència descobrir aquests paisatges, els recordarem sempre.

Restaurant 'La Senyera'

El Chaltén

Últim tram

Llacuna de las Tres (glaçada) i el Fitz

A dalt!!

Llacunes 'Madre' i 'Hija' durant la baixada

Patagònia-4/6, Cerro Torre

Segon trekking des de El Chaltén desprès que el dia anterior anéssim a visitar el seu veí Fitz Roy, aquest cop tocava anar fins la base del Cerro Torre (3102 m), l'altre gegant de pedra d'aquesta part dels Andes. Vam anar pujant amb bon sol seguint la vall del riu Fitz Roy que baixava amb força cabal i acompanyat del vent habitual, aquesta excursió té menys desnivell (550 m) que la del dia anterior i el camí més fàcil, però també son uns 22 Km entre pujar i baixar. Al acostar-nos al tram final de pujada cap a la morrena glaciar la guia (Viqui) va avisar-nos que ens abriguéssim bé i anéssim amb conte amb el vent; tenia raó, al arribar dalt de la barrera pedregosa que fa de resclosa de la llacuna glaciar Torre, calia ajupir-se per evitar que el vent ens tirés a terra, quina bufera!! Baixant els pocs metres que ens separaven de l'aigua vam quedar un xic resguardats per poder gaudir de l'impressionant paisatge que la natura ens mostrava: la llacuna plena de blocs de gel flotant, l'aigua tèrbola de la gran quantitat de residus minerals que arrossega la glacera i a sobre, el imperial Cerro Torre mostrant les seves verticals parets, quin goig sentir-se tan petit davant d'aquell gegant!!

Tot seguit, tornada cap al poble per desprès emprendre ruta vers Calafate fent parada a meitat al conegut Parador de la Leona estratègicament situat enmig de la planura patagònica, un servei indispensable en aquelles solitàries carreteres.

Els arbres caducifolis habituals, la Lenga

Neu i glacera

Llacuna Torre, aquí el Cerro s'havia amagat

Aquí ja s'havia tret la mascareta  😅

Patagònia-5/6, Torres del Paine

 En aquesta etapa del viatge, vam travessar la frontera xilena per anar a dormir durant 2 nits al campament central del P.N.Torres del Paine amb tendes sobre-elevades que ja tenen instal·lades, no està malament aquesta solució tenint en conte que al matí voltava per el càmping un puma, diuen que no ataca, però per si cas .....

L'ascens fins a la base de les Torres del Paine es fa per una bonica i frondosa vall on a mig camí hi ha el refugi xilè força gran i amb tota mena de serveis, desprès el camí s'enfila fort i al final cal pujar per una dreta tartera amb el premi final d'arribar sobre la llacuna glacial de sota les Torres i gaudir de la fantàstica visió d'aquells gegants de pedra que arriben quasi als 2800m d'alçada i que fins l'any 1963 no van començar a ser conquerits per intrèpids escaladors, com passa al Fitz Roy i Cerro Torre, el vent i el mal temps ho condicionen sempre.

Aquest trekking va ser la cirereta dolça que culminava els tres objectius principals ja aconseguits els dies anteriors, tot el grup estava radiant d'haver-ho aconseguit, i amb bon temps!!, van ser uns 22 Km i 900 m de desnivell acumulat.

Les Torres vistes des del llac Sarmiento

Les tendes

Una Notro florida, planta força estesa per la zona andina

La vall de pujada

La tartera

👍👏

Aconseguit!!

Els "Cuernos del Paine" de lluny

La cascada del riu Paine ja fora de la vall

Patagònia-6/6, Caminades per Ushuaia

 A l'extrem Sud del continent americà, a Ushuaia la ciutat més austral del món, vam fer un parell d'excursionetes que podríem definir de turístiques però que per la seva bellesa i vistes val la pena fer constar. La ciutat ha crescut de forma vertiginosa els últims anys gràcies al turisme i un dels seus atractius principal és la navegació pel el canal de Beagle per anar a veure lleons marins, cormorans i el far de la fi del món (que no ho és).

Ah!, i finalment vam poder menjar peix, un lluç negre excel·lent, a les planures interiors terriblement seques (200 mm de pluja anuals) no en trobes de peix, com tampoc verdures ni fruites, sols carn de xai o vedella.

- El camí de ronda per el Parc Nacional Tierra del Fuego és similar al que podríem fer per la Costa Brava catalana, boniques cales però amb diferent vegetació, muntanyes nevades i que l'aigua ni tocar-la, està glaçada, brrrr!.

- La pujada a sota del Cerro Martial dins del Parc del la Fi del Món no té res més de particular que arribes ben a sota de la glacera i les bones vistes sobre el mar i la ciutat, nosaltres no estem habituats a aquest contrast tan extrem.

Desprès d'Ushuaia, sols quedava tornar amb avió a Buenos Aires, visitar aquesta bonica ciutat carregada d'història i d'allà a casa amb un vol transoceànic de 13h amb la motxilla carregada de paisatges impressionants i records que duraran sempre.

Ushuaia des del canal de Beagle

L'extrem sud del continent és un trencadís Gaudinià d'illes

Per el camí de ronda del P.N. Tierra del Fuego

Parque del Fin del Mundo, Cerro Martial

La ciutat d'Ushuaia just a sota

Far de la fi del món

Cormorans

Lleons marins

Tres cims del Cadí, la muntanya que fa por

Dic això de "la muntanya que fa por" perquè vista des de la Cerdanya i l'Alt Urgell, la seva imponent cara nord fa respecte, les seves canals son difícils de pujar, però els paisatges que queden a sota son preciosos, com Prat de Cadí, les tarteres que baixen de les cingleres, el petit Quer Foradat, Prat d'Aguilò, etc. Vist des del costat Berguedà, també fa por sols pensar el que deu costar pujar per aquelles pendents pedregoses tan dretes, vaja que se te'n passen les ganes de pujar-hi. Malgrat tot, fins a dia d'avui he pujat 5 cops al Comabona i un munt de vegades a Prat de Cadí entre d'altres.

Amb el Centre Excursionista Garriguenc vam anar a pujar 4 cims de la carena del Cadí des de coll Jovell: Torreta de Cadí (2559m), Pic de les Tres Canaletes (2608m), Puig de les Gralleres (2612m) i el més alt de la serralada, el Vulturó (2653m) en un dia excel·lent amb vistes fins l'infinit.

La pujada cap a la Torreta de Cadí va ser dura però ja ho teniem assumit, d'allà cap a la resta de cims era un llarg puja i baixa constant seguint de prop les cingleres, per tant, vistes fantàstiques, cims com el Turbón, Cotiella, Montsent de Pallars, Peguera, Aneto, Salòria, Carlit, Puigmal, tots els de la Cerdanya, Montserrat, La Mola, Pedraforca, Gallina Pelada, etc, un plaer poder gaudir d'aquelles vistes.

Al Puig de les Gralleres, al veure que encara calia baixar fins el coll de la canal Baridana i pujar fins el Vulturó però desprès tornar altre cop a les Gralleres, se'm van creuar els cables, cansament mental, no físic, i vaig decidir que em quedava allà amb dos companys més. Un cop retornats la resta, venia el pitjor tram del dia, la baixada en diagonal per la forta pendent de la cara sud cap a coll Jovell sense camí evident per un incòmode pedregar i matolls baixos (boixos la majoria), un trajecte aquest últim que no recomano a ningú, millor anar a buscar el GR-150.1.

Pocs cops recordo la colla tan agraïda de retrobar els cotxes, hi havia cansament. Desprès, les habituals retencions a la C16 en època de bolets, normal.

Em vaig quedar amb les ganes de fer el Vulturó, però no crec que ho torni a intentar.

Mapa amb l'itinerari

La pujada

Coll Jovell, Cadinell, Serra del Verd i Rasos de Peguera

Port del Comte

A la Torreta de Cadí

Cinglera nord, al fons esquerra, Carlit, a dreta, Puigmal

La llarga carena que no s'acaba mai

Canal

Pujant al Puig de les Gralleres

El Pedraforca i Gallina Pelada