En Jaume i les muntanyes

diumenge, 26 de febrer del 2017

Poblets de muntanya del Conflent

Feia temps que tenia interès per descobrir com serien els poblets del Conflent que estan perduts entre muntanyes al nord del riu Tet entre Mont-Lluís i Vilafranca de Conflent, avui 25 de febrer de 2017 ho he dut a terme.

Un dels atractius de la visita que ja preveia eren les recargolades i estretes carreteres que connecten aquests pobles, gens recomanables pels que es maregen o tenen por dels penjats, encara que per mi fantàstiques, ja que les valls son fondes, envoltades per muntanyes entre els 1400 i 2000 m d’alçada i això obliga a pujar i baixar collades constantment i a trobar-hi neu fins ben avançada la primavera.

El recorregut va començar passant per Caudies de Conflent, per anar seguint per Ayguatèbia, Railleu, Sansa, Èvol i acabant amb Jujols. Pràcticament no hi ha segones residències de nova construcció, però si cases rehabilitades, el que fa que l’aspecte sigui força autèntic i poc alterat a com eren fa anys enrera. Les esglésies estan ben conservades i la majoria son de l’estil romànic català dels segles XII i XIII. Malgrat estar habitats, son pobles potser excessivament tranquils, no hi veus quasi ningú, i pràcticament no hi ha comerços de cap mena; la rotulació és en francès i català, i encara que presumeixin de catalans, no el sens parlar a quasi ningú.

Ha estat una visita turística força interessant, sobretot pels paisatges, destacant la vista del Canigó des de Jujols i com a pobles més interessants, Sansa i Èvol.

Carreteres recargolades i estretes, de rally

Ayguatèbia

Railleu

Sansa

No volen deixar de ser catalans

Antiga església de St. Joan Baptista

Èvol

Restes del castell del segle XII i capella de St. Esteve segle XIII

El sortint de la casa era el forn per fer el pa

Jujols

Imponent la cara NO del Canigó al davant

dimarts, 14 de febrer del 2017

Sessió doble de raquetes a la Cerdanya

1ª: Sortida amb el Grup de Muntanya d’Enginyers a Arànser:

L’11 de febrer de 2017, una colla de dotze companys i companyes del Grup de Muntanya d'Enginyers, aprofitant que el temps aguantava més del que preveia el Servei Meteorològic, vam anar a pujar des de l’estació d'esquí nòrdic d'Arànser (1880m) fins la Bassota de Claror (2390m), un petit llac ja quasi ple de sediments a l’esquerra dels estanys de la Pera, sota els pics de Monturull i Perafita. L’excursió va ser perfecta per la gran quantitat de neu que hi havia i amb una temperatura agradable. La bona visibilitat va ajudar a gaudir dels blancs paisatges que ens envoltaren. En total vàrem pujar uns 600m de desnivell i 14 Km de recorregut.

Nota: algunes fotos son del company Albert, jo sols duia el mòbil; gràcies.

Pujant cap a l'àrea de picnic de Pollineres

Fem una barbacoa? Haurem d'esperarar a l'estiu

Dibuixant una llarga corba a la neu

Objectiu assolit

S'endevina el cercle de la bassota de Claror glaçada

El coll de Claror (2570m) ens separa d'Andorra

Acabada l'excursió, temps per baixar a Puigcerdà, i al cap de poc empalmar amb la:

2ª: Passejada nocturna amb el grup del GREC:

Com que l’11 de febrer s’esqueia Lluna plena, vam programar una sortida suau a la llum de la Lluna a la Molina, des de l’aparcament dels Alabau fins el Puig del Ginebrar, però com que a l’hora de començar a caminar començava a caure aiguaneu, vam canviar l'itinerari per una volta pels frondosos boscos de la zona sota del telecabina de la Tossa per no mullar-nos tant, això si, amb frontals enlloc de llum lunar, què hi farem! El millor va ser el sopar de germanor que ens tenien preparat al xalet de la UEC, on els 23 raquetistes ho vam passar força bé.

Misteris entre arbres altíssims, UUUHHH . . .

Posa les llums curtes, noi !

Ei, que tenim gana !

dilluns, 14 de novembre del 2016

Hivernal a l'estany del Diable (2332m)

Vuit socis del GREC vam anar a fer l'excursió programada pel novembre 2016 a la vall de Galba al Capcir per veure l'estany del Diable, que segons ens havien dit, era molt bonic. Vam anar fins el poblet d'Esposolla situat entre Formigueres i Puyvalador, per desprès seguir una pista forestal fins la Barraca de la Jaceta (1650m) on calia deixar els cotxes. Veient que als cims de la nostra Cerdanya hi havia sols una minsa capa de neu, no havíem agafat raquetes; gran error !, la vall es veia carregada de neu, sort que duiem polaines, feia força fred però un bon Sol.

Comencem seguint l'itinerari del Tour del Capcir i al cap de poca estona ja sols trepitgem neu verge, passat el pont el gruix de neu puja ràpidament dels 20 a 30 i 40 cm, cosa que fa que la progressió sigui lenta i fatigosa, sobretot pel que obre traça, en Carles. Desprès d'esmorzar per reposar forces i debatre si continuem o no, decidim anar pujant a veure com ho veiem, tombem a la dreta (Oest) i deixem l'itinerari esmentat per enfilar cap el nostre objectiu fent relleus per anar obrint traça, en alguns llocs ens ensorrem fins el genoll, hi deu haver uns 60 cm de neu però continuem. Com que fa molt bon dia i veiem que tots seguim el ritme, ens animem i en 4 hores ens plantem davant l'estany del Diable ja ben glaçat i que queda al fons d'un profund embut. Aquest llac no té desaigüe a nivell, l'aigua es filtra i surt més avall.

El lloc és fantàstic, envoltat pel Puig de Terrers (2540m) i del Pic de Mortiers (2605m), tot d'un blanc immaculat, no podíem demanar més. Dinem, fotos i emprenem la baixada ara molt més fàcil tot seguint les nostres petjades, en 2h 15' arribem altre cop als cotxes, en total son uns 780m de desnivell i 14Km de llargada. Per arrodonir-ho, parem al poble de Formigueres a prendre'ns una tassa de xocolata tot acompanyant-la amb una mena de pa de pessic que hem comprat al forn.

Si es fa l'excursió en època sense neu, val la pena cercar al baixar de l'estany la "Peira Escrita", unes grans lloses de roca en que la gent de la contrada gravava noms i signes, alguns d'ells, els més desgastats, sembla que tenen uns 2000 anys.

Refugi de la Jaça de la Llosa

Neu fonda

Blancor immaculada

Pujant

Pics de la Tribuna i Pla Bernat

Puig de Terrers

Pic de Mortiers

Estany del Diable (2332m)

La vall de Galba per on hem pujat, al fons, la serra de Madres

dimarts, 1 de novembre del 2016

La Dent d'Orlu (2222m) a l'Ariège

El diumenge 30 d'octubre vaig anar a pujar a un cim molt conegut aprop de Ax les Thermes, a l'Ariège, a una hora i poc des de Puigcerdà, es tracta de la Dent d'Orlu, que pren el seu nom de la vall que domina però que l'únic camí "normal" que hi ha és per la cara nord a la vall veïna de La Lauze, la resta tot son vies d'escalada. El camí és curt, però en poc menys de 3 Km puja uns 750 m de desnivell. L'accès és per la carretera del col de Pailhères just desprès de l'embassament de Goulours per una bona pista que travessa un fantàstic bosc d'abets, fagedes i altres caducifolis fins l'aparcament de la "Jasse de Cabane Longue" des d'on ja veiem el cim.

Just començar, la pujada pel preciós bosc ja té una forta pendent que es va guanyant sense problemes, al sortir del bosc i agafar el llom del Serrat de la Llau la pujada es suavitza fins el coll de Brasseil. A partir d'aquí, el camí puja molt fort la piràmide de roca per la zona on encara s'hi aguanta la baixa vegetació. Com que ja fa fred, l'aigua que regalima s'ha glaçat a molts llocs, i tan el glaç com el fang fan que la progressió sigui lenta i dificultosa pel perill de relliscar i anar avall. Més amunt, comencen a haver-hi passos i graons on cal de totes totes ajudar-se amb les mans i no badar, i així fins arribar al cim, des d'on gaudim d'una vista excepcional en vers els 360º. Veiem la vall d'Orlu ben a sota nostre, 1100m quasi verticals ens en separen, a l'est el Roc Blanc, al sud la reserva de fauna d'Orlu i els cims limítrofes amb els estanys de les Bulloses i Lanós i al nord el Sant Barthélémy amb les mines de talc més grans d'Europa.

La baixada encara demana posar més atenció al que fem, i desprès d'arribar al cotxe i dinar, decideixo anar a veure el cim des de ben a sota per la cara sud a la vall d'Orlu, que també pot presumir d'uns boscos preciosos i que ara a la tardor tenen tots els colors de la paleta.

Encara que no es vulgui pujar aquesta muntanya, val la pena fer turisme i visitar aquestes valls, la vista ho agraeix.

La dent d'Orlu des del bosc

Toca pujar recte amunt !!

La vall d'Orlu des del cim

altre vista de la vall

A l'est, el Roc Blanc

Camí de baixada

Pas compromès

Cara sud-oest des de la vall

Cara sud

Els colors de la tardor

Fageda a la vall d'Orlu

diumenge, 16 d’octubre del 2016

L'Aneto (3404m) amb el GREC

Una colla de socis del GREC, Centre Excursionista Cerdanya, tenien previst anar a fer l'Aneto el passat 18 de juny del 2016, però el mal temps va fer aplaçar la sortida al 10 de setembre. Com que hi havia hagut baixes per incompatibilitat de dates, en van convèncer per cobrir-ne una, som únicament 12.

Ens vam anar trobant a l'hotel de Llanos del Hospital al vespre de divendres per sopar i dormir. Aquest hotel ja el coneixia de l'any passat quan hi vam estar amb el grup d'enginyers per fer el Salvaguardia.

A 2/4 de 4 gran matinada, esmorzem i agafem el bus de les 5 del matí que ens porta fins la Besurta, i a 2/4 de 6 ja comencem a caminar amb els guies, l'Óscar i dos companys seus, que ja ens han avisat que tal com està el camí en aquesta época de l'any, a 2/4 de dues del migdia és l'hora màxima per fer cim, si no hi som hem de fer igualment mitja volta. A 1/4 de 7 ja passem pel refugi de la Renclusa i continuem amunt pujant pedres i més pedres cada cop més grans, i com que al setembre ja no queda neu, ens les hem de menjar amb patates, vull dir que la progressió és mes dificultosa que si la neu les tapa. Passem prop de la carena del Portillón perquè sembla que està millor que per més abaix. La Marisa comença a anar justa de forces i això aconsella que faci la volta; en Jordi també s'hi apunta i amb un dels guies poc a poc aniran pujant fins el Portillón superior i baixant cap Aigualluts. La resta seguim amunt, passat el Portillón baixem a trobar la pedregosa pendent que porta cap al que queda de glacera, que fa pena de veure. Grampons, cura a no ensopegar i anar fent cap amunt, pugem ben a sota del pic de Corones perquè allà sembla que el glaç està millor i costa menys d'avançar. Baixem una mica fins el coll de Corones i ja veiem que no farem cim, anem tard. Un tros més amunt jo decideixo quedar-me perquè no tinc la panxa gaire be i en aquell lloc hi ha "raconets" per amagar-se, la resta continuen una mica més fins que s'acaba la glacera, sols faltava pujar la cresta i passar el Mahoma, però no hi ha temps, foto, mitja volta i avall. Em recullen i anem baixant recte avall per la descomposta i dura glacera amb dificultat pel perill de caure, això cansa molt les cames, no és igual que si hi hagués neu. Quan passem el petit llac del Salterillo el camí millora, uff!!, ja comencem a trepitjar herba, arribem a Aigualluts, passem el riu i en poca estona som a la parada del bus, total 14h de marxa i uns 1500m de desnivell. Ens quedem a passar la nit a l'hotel i el diumenge dia 11 tornem tots cap a casa.

Malgrat no haver fet cim per poc, ha estat una bona experiència, el grup s'ha portat molt be. Malgrat que sigui el més alt del Pirineu, com que no és un cim pel que tingui especial predilecció, no m'he traumatitzat per no arribar-hi, segurament intentaré fer el Perdut abans que tornar a l'Aneto.