Vam sortir del Refugi de Malniu pel camí normal, es tractava d'anar pujant per pendents herboses sense arbres, això te l'inconvenient (apart de la falta d'ombra) de que no captes bé les distàncies al faltar un referent com son els arbres i a vegades no portes el ritme de marxa adequat; malgrat tot en un tres i no res vam passar les mulleres, que per cert estaven bastant seques, i després de comprovar que tenia el nom molt ben triat (és un munt de pedres) vam assolir el cim. Feia un dia de sol i vista sensacional, s'arribava a veure un cim amb molta neu molt més lluny que l'Aneto, no sé si era el Posets o el Perdut, jo crec que per la distància era aquest últim, i naturalment tota la carena pirinenca fins el Canigó. Des d'un mirador situat uns 200m més al nord vam descobrir la vall de Campcardós amb el roc Colom i Peiraforca al mig, em van venir moltes ganes de visitar-la.
La baixada la vam fer per la carena de les Perdius Blanques, així teníem vista sobre el llac de Malniu a sota i l'espectacular circ que l'envolta. Dinar al llac, que semblava la platja de ple de gent banyant-se o prenent el sol en banyador, i en poca estona tornar al refugi on ens esperava el cotxe.
Al parar a prendre una cervesa a Meranges, vam gaudir escoltant una noieta que tocava l'acordió molt be; actualment s'està recuperant al Pirineu aquest instrument que antigament els vells tocaven "d'oïda" a les festes majors, ja que no hi pujava cap grup musical fins aquells pobles tan allunyats.
Sortida perfecte, ara a esperar poder anar a visitar la vall de Campcardós que ja m'està esperant.
Ah!, les fotos son del meu germà, a cadascú el que li pertoca.
Refugi de Malniu
Estanyol de Tarterès
Pujada per prats
Els tres mosqueters
vista cap Engorgs
Piràmide de pedres final
El pedregar de dalt
La Maladeta i molt més lluny
Sempre ben acompanyats per l'estelada
Vall de Campcardós, el Peiraforca just a sobre meu
La Pica al fons
Neret florit
Llac de Malniu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada